Discutir és bo per a la salut d'elles

Un estudi de la Universitat de Boston dirigit per la doctora Elaine Eaker i publicat a la revista de la National Hearth of USA demostra que discutir és bo pel nostre sistema coronari, preferentment per les dones: les dones que discuteixen tenen menys risc de patir malalties cardiovasculars. De la mateixa manera el document afirma que les dones que eviten les confrontacions i guarden silenci tenen quatre cops més possibilitats de morir prematurament. No sé com han aconseguit a la Universitat de Boston trobar dones que guardin silenci, però d'entrada aquest fet demostra que no han reparat en mitjans alhora de tirar endavant l'estudi.

Discutir, i més fer-ho en parella, acostuma a tenir unes normes preestablertes que fan que un no trobi cap diferència entre disputar pel temps que s'ha d'estar el harpic a l'inodor abans de ruixar-lo amb els pixums o bé fer-ho per la crisi del proper Orient. Al meu modest entendre discutir no porta enlloc, es tracta d'un joc subtil que té com a objectiu recomposar la cadena de comandament a casa, a la feina o on sigui. Centrarem el tema en les discusions de parella. Darrera d'una discusió trivial amb la companya, la més trivial que us pogueu imaginar, acostuma a haver-hi un resentiment, una venjança ajornada, un delicte comés en el passat que no ha preescrit i sobre el que s'ha de passar factura. Des de la més estricta neutralitat a què em predisposa el fet de ser home puc afirmar que les disputes acostumen a inciar-les elles, de fet no acostumen, les comencen sempre. I per què? Perquè el món de la dona es molt més complexe que el de l'home, fet de racons i raconets, de connexions inversemblants que nosaltres som incapaços de copsar e intuir. A efectes de càlcul, planificació i intel·ligència, un home seria l'equivalent a un àbac i una dona a un supercomputador. Quin és doncs l'objecte d'una discusió? La primera és molt senzilla i per explicar-la només cal recordar les embestides que es fan dos mascles de cabra quan disputen per una femella: es tracta de saber qui té el control i qui mana. La segona és col·lapsar el nostre sistema d'autodefensa natural, amb preguntes i arguments que irremediablement ens porten a contradir-nos i confondre'ns. Seria l'equivalent a cortcircuitar un sistema d'alarma perquè deixi de ser operatiu. Després d'una discusió un home està com espatllat. En canvi, una dona, tal i com demostra l'estudi, s'ha fet una posta a punt, ha carregat bateries, i està amb més forma que a l'inici de la disputa.
Jo, gràcies a Déu, gaudeixo d'una bona salut, perquè evito sempre que puc les discusions, tot i que de vegades no puc evitar fer-ho, i discuteixo amb la resignació del guerrer que se sap derrotat abans d'entrar en combat.

La Felicitat

Tenir la felicitat com objectiu és una de les causes principals que fan que les consultes dels psiquiatres estiguin plenes a vesar. La felicitat, per començar, hauria de desaparèixer del diccionari com a nom i tant sols hauria de restar l'entradeta corresponent a l'adjectiu feliç. Allò que commúnment entenem per felicitat és un estat transitori, gairebé efímer. Un pot afirmar en un moment concret, puntual, que és feliç amb la certesa que als pocs segons deixarà de ser-ho. La felicitat és, doncs, com un estornut que buida les narius del polsim que les irritava i que et deixa momentàniament satisfet. La felicitat és com un badall que t'eixampla momentàniament els pulmons i que et prepara per un plàcid son.
La felicitat, si és que de debó existeix va lligada paradoxalment a un fenomen força freqüent: la ignorància. A més dosis d'ignorància, de desconeixement de la realitat, d'innòpia davant els perills que t'amenacen, de tansenfutisme davant de les preguntes més transcendentals, de ceguesa davant el patetisme propi i dels altres, més felicitat. Davant d'aquestes afirmacions ens hauríem de preguntar perquè no hi ha més gent feliç, i la resposta és molt senzilla, està ple de gent feliç que ignora que ho és. Perquè ser feliç i saber-ho són dos fets contradictoris: un nadó dormint plàcidament al llit és feliç perquè no ho sap. Si éxistís un llumí amb consciència que volés esbrinar quina és la seva naturalesa, simplement hauria de fregar el seu caparró contra la superfície rugosa de la capseta que el contè i, en inflamar-se, dasapereixeria ell i la seva voluntat de descobrir quin era el seu paper en aquest món. Voler ser feliç s'assembla a aquesta quimera. Groucho Marx afirmava que la felicitat és un plat de patates fregides, una manera ben lúcida de copsar el sentit últim de la felicitat.
Jo puc confesar que no sóc feliç i que no m'importa gens no ser-no, i que, el fet que aquest deliri de la felicitat no m'afecti em satisfà i em tranquil·litza, fins el punt que, de vegades, em sento estranyament feliç.

Déu, 2a part

Ens havíem quedat amb els avantatges que suposa disposar d'un Déu immutable que, a més, té el do de concedir-te la vida eterna. Seguim amb el capítol d'ofertes divines. Disposar d'un codi moral que et digui allò que és bo i allò que és dolent, simplifica un munt l'existència. Aquells que, descreguts com som, no tenim un codi moral prefixat, vivim en un etern desgavell ètic tot i que el dissimulem i, al capdavall, un cert desordre existencial. Déu és, com a jutge de les pròpies accions, un interlocutor més imparcial que no pas un mateix, més donat a trobar excuses per justificar-te un o altre compartament. És cert que els codis morals de les diferents religions són rígids de collons, però, coi!, en aquest món no és pot tenir tot, si vols codi moral, t'has d'atendre a les conseqüències. Lleis, manaments, credos, configuren un entorn tan clar i fàcil de seguir com el codi de senyals de trànsit.i aquí radica el seu èxit. Fins i tot, en el cas de saltar-te'l tens una penitència i un perdó assegurat. Un codi ètic personal, tan ben intencionat com es vulgui, acostuma a estar fet de pedaços i retalls, presenta forats més grans que el de les finances marbellís i topa amb contínues contradiccions, com és el fet de què el teu codi no té perquè ser estrictament igual que el de la veïna, sobretot si aquesta està imponent.
I no s'acaba aquí el tema de l'èxit de Déu com invent. Som molts els qui no trobem un sentit clar a la vida i aparentment això no ens comporta gaires problemes. Dic aparentment perquè hi ha sotracs en el transcurs de l'existència que t'hi fan meditar sobre el seu sentit, com arribar a casa sudorós en plena canícula i comprovar que l'aire condicionat no funciona. És en aquests moments en què un medita sobre el sentit de tot plegat, perquè volguem o no, tenim una certa disposició a trobar sentit a les coses.
Per totes aquestes raons, i moltes altres més de caire social i històric, l'invent de Déu ha tingut un èxit que podríem qualificar de sonat. Continuaré un altre dia amb el tema de Déu, perquè hores d'ara estic en crisi, i la meva preocupació principal rau en trobar un tècnic capaç de reparar el meu aire condicionat abans no fineixi acalorat.

Déu, 1a part.

Déu és, sens dubte, un del invents més reeixits de la humanitat, no n'hi ha cap altre que se'l pugui comparar ni de lluny. És un invent intangible, cert, però d'allò més útil. És tan útil i pràctic que no hi ha cultura ni poble que no tingui el seu Déu o déus. Preguntem-nos per què, un dia qualsevol, un home s'aixeca i es veu en la necessitat de pensar que existeix un ésser superior, li posa un nom i es compromet a adorar-lo i a obeir-lo. Si aquest impuls l'hagués tingut un sol home a la història de la humanitat, un de sol, hauria estat considerat pels seus iguals com un boig, inofensiu, però boig. Però no, aquest impuls l'han tingut milions de persones, i les que no l'han tingut han estat convençudes de grat o a la força de què el tinguessin.
Deia en un principi que Déu és un invent força reeixit i útil perquè soluciona de pet un munt de coses. Us recordeu de la carta del monopoli que et lliura de la presó? Déu és aquesta carta del monopoly, tenint fe en Déu un té dret a tenir existència més enllà de la mort, Déu atorga el do de la immortalitat. Jo ara ja hi firmaria per tenir existència després de mor i qui digui el contrari menteix com un cosac. Vulguis o no, saber que un dia desapareixeràs i que ni de tu ni dels que estimes i aprecies no en quedarà ni rastre fa venir una mica d'angoixa. Però el tema de la immortalitat, sent important com és, no és la única prestació d'aquest vehicle tot terreny que és Déu. En un món que és fluid per naturalesa, on el temps marca imperturbable canvis en coses i persones, on res és ara com era abans de prémer la darrera lletra d'aquesta frase, un se sent molts cops marejat com una sopa, com si estigués muntat sempre sobre el Dragon Khan. És aquí on, un ésser que és immutable, que es troba més enllà del temps i l'espai, constitueix un aixopluc de primera categoria, un pal rígid i fix enmig d'un camp de sorres bellugadísses.
Hi ha més raons perquè Déu sigui, com he dit al principi, l'invent en majúscules de la humanitat, però ho deixaré per un altre dia, perquè, a força de pensar en Déu, corro el risc de creure-hi, i, llavors, el que aquí deixés per escrit no tindria cap valor, per interessat i parcial.

Antònims 2a part : Desig i parella.

El desig és un molest pessigolleix que afecta l'espina dorsal i que sol comportar canvis importants en el comportament de l'afectat/da, que van des de la suduració i les tremolors fins la secreció involuntària de babositats en els casos més extrems. El desig és un fenomen d'allò més senzill, un acostuma a desitjar allò que no té o que queda fora del seu abast momentani.Un cop satisfet, el desig acostuma a desaparèixer i amb ell les molèsties que solen acompanyar-lo. L'església catòlica que és antiga i sàvia, parla en contra del desig i, concretament del desig dins del matrimoni. S'ha de dir que, en aquest cas, no cal fer grans esforços per a ser un bon cristià i evitar el desig dins del matrimoni acostuma a ser una tasca senzilla després d'anys de convivència. I és que el desig, el desig d'algú( no pas estrictament el desig sexual), és un dard que es dispara de casa cap enfora: a la veï/na, al germà/na de la parella, al company/a de la feina... Desitgem allò que no tenim i, tot sovint, allò sobre el que n'ignorem la forma i el contingut. EL desig va acompanyat de moltes dosis d'ignorància de l'objecte sobre el que el projectem. Quants cops no hem desitjat tenir, què sé jo, una peça de roba o un moble, uns binocles o un raspall de dents elèctric i un cop a les nostres mans, aquella passió que ens havia corsecat desapareix, l'objecte esdevé futil,buit i insuls. Amb el desig entre dues persones passa una cosa semblant. El desig neix de la ignoràcia, del desconeixement de l'altre, de les fantasies que hi projectem. Aquesta aseveració es pot comprovar en els pobles petits, on tothom es coneix i on el més normal és que la gent s'aparelli amb veïns d'altres pobles o forasters. No desitjar la pròpia parella no és, doncs, en si cap mal, i l'església fa bé en recomanar-ho, en contra de molts profetes de la moderna sexologia que recomanen fer mil i una bestieses per fer renéixer el desig. No cal. SI un vol fer renéixer el desig en la seva parella hi ha un remei infalible: la separació. Pensar que pots perdre aquella persona que estimés fa despertar-ne el desig a la velocitat de la llum.

Els animals no tenen drets

Atorgar drets als animals és com voler parlar amb un tub de pasta de dents. Un camí que no porta enlloc perquè els animals no poden ser subjectes de dret. Des de fa molts anys, però, que molts països, inclòs el nostre, atorguen drets als animals. Però, ai las! no a tots els animals, tant sols els de companyia i entre aquests, especialment a gats i gossos. Contra els gats no diré res, simplement recordar que són uns caradures de molt de cuidado. Dels gossos res que ningú no sàpiga, uns lacais disposats a obeir els seus amos i de fotre una mossada els qui no són del seu entorn. Abans que protegir un gos jo protegiria els porcs, animals intel·ligents i que a més ens procuren mil formes de gaudí atorgant-nos les seves carns per embutir. Els porcs, però, no gaudeixen de cap dret específic en la legislació, i des d'aquí reclamo que si els gossos tenen drets, que en tinguin també els porcs, els escarbats, la tènia i les puces.
Bé, malgrat tot aixó, la llei ampara gossos i gats, i un no pot desprendre's d'un gos o d'un gat i abandonar-lo així com així. Per contra, els peixets de colors que poden ser animals que donin tanta companyia o més com qualsevol gos o gat i molta menys murga, poden ser abandonats a la seva sort llençant-los tranquil·lament a la claveguera sense que cap agent de l'autoritat pugui multar-te per acció tan salvatge.
De fet no els atorguem drets als animals, tant sols tenim cura que els que ens cauen simpàtics gaudeixin d'una certa protecció. I quins són els animals que ens cauen simpàtics? El nostre especial subconscient fa que trobem agradosos aquells animals que ens són més propers evolutivament, els que se'ns assemblen, començant, és clar, pels mamífers. Però no tots els mamífer. És curiós, perquè la nostra relació amb els animals convida a una sessió de psicoanàlisi: perquè trobem moníssim un conillet i ens fa fàstic una rata de claveguera? Fet i fet s'assemblen com un ou a un altre. De la mateixa manera trobem elegant l'estampa d'un home a cavall i ridícul el mateix home damunt d'un ruc, o plaent el vol d'una papellona i esgarrifós l'aleteig d'una mosca, ens sembla d'una angelical harmonia veure una vaca alletant el seu vedell i repugnant un escarbat depositant els seus ous en un cau de fems. Hem d'atorgar drets a una panerola, a un escarbat, a una rata de claveguera o a un escorpí?

Per tenir drets s'ha de tenir consciència de tenir-los i voluntat per reclamar-los i, a darrera hora deures a complir. Cap animal és capaç de reclamar un dret i d'acomplir un deure. El dia que un animal es presenti amb una denúncia perfectament complimentada al jutjat, aquell dia podrem dir que aquell animal, i els seus congèneres, comencen a tenir drets.

Pacients i metges

Pacients i metges

La relació entre pacient i metge, o d'una forma més àmplia entre pacient i sistema sanitari, és com una mena de retorn al jardí d'infància. Metges i infermeres tracten el possible candidat a malalt com si es tractés d'una criatura de parvulari i per tal que se n'adoni opten per utilitzar estratègies destinades a humiliarlo. La primera és l'ús de diminutius. Tot i que ja sóc un home madur em vaig trobar no fa gaire amb una infermera que, davant la necessitat d'obtenir una mostra d'orina, m'informava de què "havia d'agafar amb la maneta, el potet per tal de fer-hi pipi", per acabar d'enfonsar-me va reblar el clau demant-me que, si us plau, no l'omplís massa no fos que vesés. Li vaig comunicar la meva edat i la súplica de què no tornés a usar aquelles expressions perquè, encara que molts cops pugui semblar el contrari, no sóc un imbècil rematat. L'infermera, com és normal, i com se sol fer amb els nens, ni em va escoltar i va continuar amb la seva plàtica de kindergarden. Vaig pensar que, potser, es tractava d'un cas personal, però vaig observar que els demés pacients de la sala eren tractats igual o pitjor.

La medicina és una ciència atrasada que després de dos mil anys d'investigacions encara no ha aconseguit de curar un simple refredat de nas.

Pacients, en aquest cas l'etimologia de pacient il·lustra a la perfecció de quines virtuts ha d'estar dotada la persona que, no tenint més remei, ha de visitar un metge. És convenient fer notar el fet de no tenir més remei, perquè la medicina dins del comput del coneixement és una ciència més inexacta que la meteorologia. Entre els seus avenços caldria destacar que, des del temps d'Hipòcrates, i ja han passat més de dos mil anys d'investigacions, encara no han aconseguit de curar una malaltia tan simple com un refredat de nas. Els metges però, que sota el pes de la realitat d'una història de la medicina carregada d'ensopegades haurien de tenir un punt més d'humilitat, són individus que, llevats d'honroses excepcions, estan carregats d'ínfules. En un primer contacte amb el pacient, el metge ignora moltes coses, tot i així ha de fer esforços per demostrar que sap quin terreny trepitja, i ha de fer veure que aquell pacient no té secrets per a ell. Ell en canvi sí que en té per al pacient, a qui procura desinformar o no informar com a mètode per a tenir-lo lligat al seu particular esclavatge.
Gaudeixo, de moment, d'una salut de ferro, però això no treu que, tard o d'hora, hagi de caure en mans d'un facultatiu. Arribat el moment m'agradaria que fos inexpert, dubitatiu i tímid, qualitats que honren una persona que s'ha d'enfrontar a diari a un món misteriós i complexe com és el cos humà i el seu funcionament.