Ja no sabem menjar

Bodegó de Paul Gauguin

Que m'agradi menjar no té cap mèrit. La naturalesa ha seleccionat al llarg dels temps aquells individus com jo a qui no els ha fet fàstic ni grima devorar una menja, sigui aquesta esquisida o no. Per a mi menjar és afrontar amb naturalitat i un punt de passió una necessitat fisiològica indiscutible, indispensable per continuar fent la viu viu. Però també es deixar-se portar per la golafreria, pel desig, encarar el plat o les viandes amb deliri, segur que allò que ingeriré em produirà un alt grau de fruicció, mal que sigui en homenatge a la gana que han passat els meus avantpassats al llarg dels temps. Menjar és escurar el plat i mirar de reüll el de veí desganat per veure de frota-li allò que la seva falta d'esma el farà deixar. És molt lleig deixar res al plat si el que es deixa és comestible, és una actitud deplorable i criticable. Però ai las!, menjar, de la manera que a mi m'agrada està mal vist. Menjar amb gana, que és la millor manera de menjar, sembla cosa de pobres o de golafres incurables, i en aquesta manera de pensar hi ha contribuït d'una manera penosa la nova cuina, la cuina moderna. Avui en dia la gent no van al restaurant a atipar-se, a disfrutar, van a tastar prudentment les quatre cagallufes ben guarnides que el xef diposita acuradament en el plat i a parlar del que han menjat i begut en d'altres restaurants tan fats com el que els ocupa en aquell moment. En els restaurants fins no veus la gent abocant-se al plat, bevent a galet, llescant pa sense fre, fent un bon rot en acabar. Per veure escenes tan plaents com les que acabo de descriure has d'entrar en un bar de menú freqüentat per manobres, camioners o d'altra gent els oficis dels quals els fan estimar i valorar allò que mengen i que no parlen del que han menjat en el bar del costat, parlen de dones, de futbol, de borratxeres amb els amics, de coses veritablement vives.
Menjar s'ha convertit, doncs, en un exercici d'esnobisme, en un afer cultural més, com anar al teatre , llegir un llibre o escoltar un concert quan el fet de menjar és un acte primari, com follar, dormir o cagar. Després li podem posar al darrera tota la literatura que volguem, però si un aliment, si un plat no et fa salivar, no et converteix en un depredador famolenc davant la presa, no és un plat de veritat, no alimenta.
A mi que m'agrada menjar i cuinar, frueixo amb bogeria quan, després de preparar el sopar o el dinar, crido els meus fills a taula i vénen espaorits, febrosos a seure, per tal d'abocar-se al plat de la mateixa manera que els garrins s'amorren als mugrons de la berra. Veure'ls com engullen, masteguen malament, i com es miren temerosos que un li foti part de la manduca a l'altre, em reconforta amb l'espècie, més que res, pel respecte que em mereix el menjar en si.
He de confessar, però, que avui, víctima dels meus propis excessos, hauré de fer dieta. Una dieta paliativa a base de peix bullit amb verdures, arròs bullit i poma ratllada. Tot i el poc estimulant del menú, me'l menjaré amb un punt de delectança, de plaer mesurat, aquell que proporciona el fet de saber que el meu sistema digestiu es recuperarà gràcies a l'efecte balsàmic d'aqueste menges dètètiques de malalt, i que molt aviat podré tornar a abusar i a gaudir amb plenitud d'allò que més m'agradi.