La família no és una institució democràtica

Un nen rabassut fent la salutació militar a son pare, com ha de ser.

Hi ha pares qui embuits dels principis de la pedagogia moderna, amb un esperit obert i liberal, renuncien a l'exercici de manar dins l'àmbit familiar. El resultat de la manca de lideratge en una família és una descendència maleducada, capriciosa,apàtica i, paradoxalment, amb trets autoritaris, l'efecte contrari del que es volia aconseguir amb un ambient permisiu. En una família manen els pares i els fills obeeixen, és un principi que no admet discussió i que la renúncia del qual hauria de suposar alguna mena de sanció administrativa o, fins i tot ,penal. L'educació és l'exercici de la repressió suficient per tal d'infiltar en la prole els costums, normes i principis que els faran socialment acceptables. Una cosa és educar els nens en els valors de justícia, democràcia i igualtat que defineixen el marc òptim de convivència entre adults, i l'altra creure que una llar és un parlament amb dret d'elecció.
ELs pares són pares, no els amics ni els col·legues dels seus fills. Els pares han de transmetre afecte, comprensió, tolerància i educació als seus fills, però alhora han de ser respectats i fins i tot temuts. Els nanos, que són espavilats de mena, ja buscaran els camins per sostreure's de l'autoritat paterna, de buscar-ne els límits, de criticar-la i també de rebutjar-la. Aquest és el seu paper. Els pares, però, amatenents, han d'estar alerta per, des de la distància que dóna entendre que pares i fills no són iguals, reprimir-los quan trasppassin la ratlla de lo tolerable i siguin descoberts.
No sóc amic dels meus fills, ni pretenc ser-ho, d'amics ja en tenen. Sóc el seu pare, el personatge que, equivocadament o no, els imposa una manera de fer.