Déu, 1a part.

Déu és, sens dubte, un del invents més reeixits de la humanitat, no n'hi ha cap altre que se'l pugui comparar ni de lluny. És un invent intangible, cert, però d'allò més útil. És tan útil i pràctic que no hi ha cultura ni poble que no tingui el seu Déu o déus. Preguntem-nos per què, un dia qualsevol, un home s'aixeca i es veu en la necessitat de pensar que existeix un ésser superior, li posa un nom i es compromet a adorar-lo i a obeir-lo. Si aquest impuls l'hagués tingut un sol home a la història de la humanitat, un de sol, hauria estat considerat pels seus iguals com un boig, inofensiu, però boig. Però no, aquest impuls l'han tingut milions de persones, i les que no l'han tingut han estat convençudes de grat o a la força de què el tinguessin.
Deia en un principi que Déu és un invent força reeixit i útil perquè soluciona de pet un munt de coses. Us recordeu de la carta del monopoli que et lliura de la presó? Déu és aquesta carta del monopoly, tenint fe en Déu un té dret a tenir existència més enllà de la mort, Déu atorga el do de la immortalitat. Jo ara ja hi firmaria per tenir existència després de mor i qui digui el contrari menteix com un cosac. Vulguis o no, saber que un dia desapareixeràs i que ni de tu ni dels que estimes i aprecies no en quedarà ni rastre fa venir una mica d'angoixa. Però el tema de la immortalitat, sent important com és, no és la única prestació d'aquest vehicle tot terreny que és Déu. En un món que és fluid per naturalesa, on el temps marca imperturbable canvis en coses i persones, on res és ara com era abans de prémer la darrera lletra d'aquesta frase, un se sent molts cops marejat com una sopa, com si estigués muntat sempre sobre el Dragon Khan. És aquí on, un ésser que és immutable, que es troba més enllà del temps i l'espai, constitueix un aixopluc de primera categoria, un pal rígid i fix enmig d'un camp de sorres bellugadísses.
Hi ha més raons perquè Déu sigui, com he dit al principi, l'invent en majúscules de la humanitat, però ho deixaré per un altre dia, perquè, a força de pensar en Déu, corro el risc de creure-hi, i, llavors, el que aquí deixés per escrit no tindria cap valor, per interessat i parcial.