Pacients i metges

Pacients i metges

La relació entre pacient i metge, o d'una forma més àmplia entre pacient i sistema sanitari, és com una mena de retorn al jardí d'infància. Metges i infermeres tracten el possible candidat a malalt com si es tractés d'una criatura de parvulari i per tal que se n'adoni opten per utilitzar estratègies destinades a humiliarlo. La primera és l'ús de diminutius. Tot i que ja sóc un home madur em vaig trobar no fa gaire amb una infermera que, davant la necessitat d'obtenir una mostra d'orina, m'informava de què "havia d'agafar amb la maneta, el potet per tal de fer-hi pipi", per acabar d'enfonsar-me va reblar el clau demant-me que, si us plau, no l'omplís massa no fos que vesés. Li vaig comunicar la meva edat i la súplica de què no tornés a usar aquelles expressions perquè, encara que molts cops pugui semblar el contrari, no sóc un imbècil rematat. L'infermera, com és normal, i com se sol fer amb els nens, ni em va escoltar i va continuar amb la seva plàtica de kindergarden. Vaig pensar que, potser, es tractava d'un cas personal, però vaig observar que els demés pacients de la sala eren tractats igual o pitjor.

La medicina és una ciència atrasada que després de dos mil anys d'investigacions encara no ha aconseguit de curar un simple refredat de nas.

Pacients, en aquest cas l'etimologia de pacient il·lustra a la perfecció de quines virtuts ha d'estar dotada la persona que, no tenint més remei, ha de visitar un metge. És convenient fer notar el fet de no tenir més remei, perquè la medicina dins del comput del coneixement és una ciència més inexacta que la meteorologia. Entre els seus avenços caldria destacar que, des del temps d'Hipòcrates, i ja han passat més de dos mil anys d'investigacions, encara no han aconseguit de curar una malaltia tan simple com un refredat de nas. Els metges però, que sota el pes de la realitat d'una història de la medicina carregada d'ensopegades haurien de tenir un punt més d'humilitat, són individus que, llevats d'honroses excepcions, estan carregats d'ínfules. En un primer contacte amb el pacient, el metge ignora moltes coses, tot i així ha de fer esforços per demostrar que sap quin terreny trepitja, i ha de fer veure que aquell pacient no té secrets per a ell. Ell en canvi sí que en té per al pacient, a qui procura desinformar o no informar com a mètode per a tenir-lo lligat al seu particular esclavatge.
Gaudeixo, de moment, d'una salut de ferro, però això no treu que, tard o d'hora, hagi de caure en mans d'un facultatiu. Arribat el moment m'agradaria que fos inexpert, dubitatiu i tímid, qualitats que honren una persona que s'ha d'enfrontar a diari a un món misteriós i complexe com és el cos humà i el seu funcionament.