Fills

Aquests són els dos meus nanos. Encantandors, intel·ligents, destres, simpàtics, ocurrents i únics. No se m'assemblen gaire en l'aspecte la qual cosa és una sort per ells i per mi mateix. Això de la semblança, pels qui ja puguin estar pensant malament, no té res a veure amb la genètica. Creure que els fills han d'assemblar-se als pares és del tot irracional, és una afirmació que es dóna com a certa i que ara i aquí em proposo desmentir. Els fills acaben assemblant-se als pares per un efecte pur i dur de localització. Posem un exemple. Són iguals les unes a les altres les sardines d'una llauna? En principi no, per regla natural, i a menys que es tracti de sardines clòniques, totes les sardines són diferents. El fet és, però, que dins la llauna acaben agafant totes un mateix aspecte, constrenyides com estan en un espai antinatural. És el que els passa a les botifarres quan s'envasen al buit, que queden planes. És que ho són de planes les botifarres? No, però ho semblen a causa del polietilè que les envolta. Els fills els passa una cosa semblant. COnstrenyits dintre la rigidesa de la llar, els fils acaben assemblant-se als seus progenitors. Sabem que l'educació és una mena de repressió, i la repressió causa en els fills la mateixa impressió que a una sardina la llauna.
Per això puc proclamar ara i aquí que els meus fills no se m'asemblen, i no se m'assemblen perquè els he educat en llibertat, és més, perquè he fet el possible per no educar-los, perquè he passat d'ells. Per això no se m'assemblen i n'estic ben orgullós d'afirmar-ho.