Començo aquest bloc de notes manifestant el meu inútil enuig per tot allò de previsible que tenen/tenim els humans. Trobar un punt de singularitat en el compartament d'algú sembla de vegades una feina impossible (com trobar-lo en un mateix, no ens enganyem). No ens posem, però, tràgics, tot i que som gairebé idèntics els uns als altres, cara cara amb un mateix davant del mirall al matí podem resultar més còmics que dramàtics. Com que és el primer dia, i prou feina que he tingut en complimentar tots els formularis, ho deixarem aquí. Em pregunto si hi sabré tornar a aquest blog que, a última hora, és el meu.