Ja he tornat del dentista amb el queixal arrencat. EL sistema d'extracció d'un quexial no ha canviat al llarg dels segles: has d'obrir la boca i t'introdueixen unes alicates amb les quals t'estiren l'element curcat fins que surt, a les bones o a les males. La diferència fonamental és l'anestèsia, però la tecnologia és cavernícola: un dentista arrencant un queixal és com un ferrer traient els calus ddel ferratge d'un cavall. En acabar i amb la boca paralitzada per l'anestèsia i per la gasa que tapa el buit deixat per la peça perduda, la dentista et cus a preguntes. Considero que deu ser una mena de broma típica de dentistes, la de fer parlar un pacient que amb prou feines pot articular un sí. Després es deuen partir el cul rient i imitant els sons guturals que un és capaç d'articular en aquestes circumstàncies. El tema dels dentistes és, a més, una història sense fi. No és com anar a fer una hipoteca, que signes un dia i ja estàs llest de per vida. Aquí no, aqúí una visita n'implica sempre un altra, són gent que sembla que no acabin d'enllestir mai la feina: treure els punts, fer una higiene, preparar una corona... EL llistat és interminable i car. Del dentista no cal mai acomiadar-se, perquè, en un temps breu, el que trigues a recuperar-te de la clatellada monetària que suposa la visita, tornes a veure'l. Els dentistes tenen bon ull amb això, intueixen com està la teva economia, fan un càlcul ràpid i patapam: al cap de tres setmanes o u mes ja hi tornes a ser.