Treballar no dignifica l'home

Treballar és un càstig diví, una plaga de la qual en tenim referències bíbliques, de quan ens van expulsar del jardí de l'edèn, del paradís perdut. Durant centenars de milers d'anys l'home no treballava, caçava, recol·lectava, i feia quatre invents amb pedres, pals i pells, però treballar, el que entenem per treballar, no. La revolució del neolític va ser el punt d'inflexió a tanta felicitat, conrear la terra suposava un enorme esforç, treure les males herbes, llaurar, sembrar, segar...Des de llavors que no hem parat i cada cop treballem més. Amb quina finalitat? No vull dir la finalitat de poder tenir cobertes les necessitats bàsiques, la casa, l'alimentació, el lleure, si no quina finalitat última empeny a tota la humanitat a treballar, i a fer-ho cada cop en un entorn més competitiu i més bèstia? Tinc una teoria al respecte, pel que fa a un destí comú de la humanitat, un propòsit al nostre progrés frenètic però d'això ja en parlarem un altre dia.
La realitat és que per ser competitius molts hem de treballar més de 8 vuit hores diàries, a més a més de destinar un temps a formar-nos i a reciclar-nos, perquè l'entorn labora és canviant i a la que et despistes et quedes fora d'aquesta roda.
Treballar menys i que no es noti és un art que pocs dominen. Aquests individus que aconsegueixen tan alt propòsit haurien de ser exemple pels altres. TReballar poc, vol dir produir menys, ralentitzar el creixement desorbitat del nostre consum de recursos i d'energia, alentir el progrés, que comporta més canvis, i la possibilitat de no adaptar-s'hi i perdre la feina.
Escaquejar-se és una actitud solidària i progressistaEls mandrosos, els penques, els que s'escaquegen, ajuden en termes relatius i absoluts a frenar aquesta mena de suicidi col·lectiu que significa el progrés. Imitem-los i propaguem-ne el seu exemple.