Progressar per fugir

Ja fa alguns dies reflexionava sobre el motiu que impulsa una gran part dels homes a treballar sense descans, perquè no ens duguem a engany, n'ha d'existir algun de motiu perquè dia a dia ens trenquem les banyes enlloc d'estar-nos estirats damunt l'herba contemplant el paisatge.
Per tal d'entendre el sentit del treball pot ser bo reflexionar sobre els altres éssers vius, per exemple en uns de més petits, els bacteris posem per cas. En un laboratori de microbiologia es fan conreus de bacteris en unes capses anomenades de petri. Dins la capsa hi ha un caldo de cultiu fet comúnment d'un extracte d'algues anomenat agar-agar. Doncs bé, En aquestes capses s'inoculen bacteris per tal que creixin, perquè formin colònies. Si deixem la capseta uns dies en unes condicions òptimes de temperatura, veurem que creixen colònies i que, amb el temps, acaben ocupant tota la superfície de la capsa. El límit d'aquest creixement és, òbviament, els recursos que proporciona el caldo de cultiu, quan aquest s'acaba la nostra simpàtica colònia de bacteris se'n va a prendre pel sac.
La Terra és la capsa de petri de tots els éssers vius que hi pul·lulen inclosos, naturalment, nosaltres. Com a espècie espavilada que som, tendim a ocupar tot l'espai habitable possible i a consumir tots els recursos al nostre abast, una mica com fan els bacteris de la nostra capsa de petri i la majoria d'éssers vius. En el muntatge fotogràfic de sota podem veure la Terra de nit, amb tota la llum que generem quan estem a les fosques.



Veiem que encara hi ha moltes àrees del planeta on hi ha poca llum (la qual cosa no vol dir en tots els casos que no estiguin habitades, si no que estan menys desenvolupades) i d'altres que n'estan infestades. Aquesta mateixa fotografia dins de, posem cent anys, de ben segur que ens mostrarà una terra amb molta més llum a tota la seva superfície. Per resumir direm que el risc de que el nostre creixement acabi amenaçant la nostra supervivència és ben real. Els recursos no són infinits i molts d'ells no són substituïbles.

Em preguntareu què coi té a veure tot això amb el treball frenètic i el progrés,doncs paciència que ja hi vaig.
Tornem als éssers vius d'aquest planeta. Les espècies d'aquest planeta tendeixen a fer el que fan els humans, ocupar tot el territori que estigui al seu abast, amb el límit que marca les seves pròpies condicions i les interrelacions amb les altres espècies. En un àtol enmig del Pacífic hi creixen palmeres perquè un coco ha viatjat arrossegat pels corrents marins fins arribar a la platja de l'illa coral·lina. La vida tendeix a expandir-se per tots els mitjans possibles fins un límit, el límit del nostre planeta. Però és clar, pels homes, aquest no és pas un límit. Podem desenvolupar la tecnologia suficient per portar la vida fora del nostre planeta, per expandir-nos pel nostre sistema solar i, més tard, per la resta de la galàxia. Aquest és el sentit del progrés tecnològic de la nostra societat, estem preparant les condicions per poder expandir-nos, per això treballem com a rucs, perquè, sense ser-ne conscients, gairebé d'una manera instintiva - de la mateixa manera que no són conscients les abelles d'un rusc quan van composant una arna- estem aixecant els fonaments d'una civilització capaç de sortir del seu propi planeta, estem fabricant un coco que ens porti en una illa llunyana. D'aquesta manera no tant sols ens garantiríem l'existència com a espècie més enllà de la Terra, si no que acompliríem una missió extra, que de ben segur està coodificada genèticament, expandir la vida i les altres espècies de la Terra fora del nostre planeta.
No us heu quedat més tranquils ara que ja sabeu perquè treballem sense parar per sous ridículs i soportant el pes d'hipoteques abusives?