Secció antònims: comunicació i sexe

Secció antònims: comunicació i sexe

Tot i que el sexe és una promesa de plaer que crea més espectatives que no pas resultats, no seré jo qui desmereixi els beneficis d'una activitat a totes llums beneficiosa, tant per l'organisme com per l'esperit. El sexe, tan si és ben o mal executat, és un dels intents més reexits de comunicació no verbal entre dos o més individus. Atenció al tema, no verbal, vol dir que, tot i que és puguin emetre diferents sons mentres es fa el fet, i que fins i tot es pot articular un mot o una frase curta, la cuina del sexe està en el lliure joc de carns, olors i humitats.
Tot sovint ens trobem, però, amb persones i experts de tota índole, que proclamen la virtut de parlar de sexe en parella, i no tan sols abans o despres de practicar-lo, si no durant el fet. Una altre dia m'agradarà parlar dels desavantatges de parlar de sexe a la parella, d'intercanviar sensacions i raons. Avui em limitaré a comentar el fet de parlar en plena costellada: estic en contra de fer preguntes o de contestar-les quan una parella s'esta rebregant, més que res per respecte a la feina que s'esta duent a terme. Una de les preguntes més sentides, repitides i odioses és aquella que se sol fer de preguntar-te enmig del merder que representa l'embolic de dos cosos, si l'estimes. La pregunta té mala llet, te molta mala llet. En primer lloc perquè sol desconcentrar molt i en segon lloc perquè mereix ser resposta amb una mentida, sigui aquesta el sí o el no. Preguntar a algú que tens a sota o a sobre si t'estima és un cas clar de xantatge que hauria de ser admés pels tribunals.
Una altra cosa que se sol prodigar en aquestes lluites d'alcoba és preguntar si et vindria de gust que et fessin tal o qual cosa. Un altre lamentable error. La dinàmica sexual empeny a fer i no pas a demanar permís a cada pas, si hi ha alguna cosa que no agrada generalment es detecta abans no has començat a fer-la, i si no és així, sempre és pot emetre un simple i concís no.
Malgrat tot, crec que s'ha de ser transigent amb una mena de preguntes, aquelles que afecten a la vida domèstica o laboral, com interrogar-se sobre si s'ha tancat el gas de la cuina, si ja s'ha tret el gos a passejar, si s'ha posat a refredar una ampolla, o si ja has complimentat la declaració de la renda. Aquesta mena de qüestions, que poden amoinar el qui les formula, es poden respondre gairebé sense pensar, i deixen l'interrogador tranquil i relaxat sobre la qüestió que el neguitejava.
Volia comentar en aquest punt, una experiència personal, una pregunta insòlita que se'm va fer en un moment de gaudi màxim. Arribat gairebé a aquell punt de no retorn, la que constituïa en aquell moment precís la meva parella em va preguntar: Creus en Déu? I jo que sempre he estat un descregut, i davant la immensitat de la qüestió a respondre i resoldre, vaig respondre que sí. Alleugerit pel final del combat, i sorprés que una pregunta d'aquesta índole no enviés al carall l'irrigació de la ferramenta, vaig començar a meditar-hi. Molts anys després d'aquests fets, sempre que arribo al moment precís en què va ser formulada, la pregunteta en qüestió em torna a picotejar el cap: Existeix Déu?