La Felicitat

Tenir la felicitat com objectiu és una de les causes principals que fan que les consultes dels psiquiatres estiguin plenes a vesar. La felicitat, per començar, hauria de desaparèixer del diccionari com a nom i tant sols hauria de restar l'entradeta corresponent a l'adjectiu feliç. Allò que commúnment entenem per felicitat és un estat transitori, gairebé efímer. Un pot afirmar en un moment concret, puntual, que és feliç amb la certesa que als pocs segons deixarà de ser-ho. La felicitat és, doncs, com un estornut que buida les narius del polsim que les irritava i que et deixa momentàniament satisfet. La felicitat és com un badall que t'eixampla momentàniament els pulmons i que et prepara per un plàcid son.
La felicitat, si és que de debó existeix va lligada paradoxalment a un fenomen força freqüent: la ignorància. A més dosis d'ignorància, de desconeixement de la realitat, d'innòpia davant els perills que t'amenacen, de tansenfutisme davant de les preguntes més transcendentals, de ceguesa davant el patetisme propi i dels altres, més felicitat. Davant d'aquestes afirmacions ens hauríem de preguntar perquè no hi ha més gent feliç, i la resposta és molt senzilla, està ple de gent feliç que ignora que ho és. Perquè ser feliç i saber-ho són dos fets contradictoris: un nadó dormint plàcidament al llit és feliç perquè no ho sap. Si éxistís un llumí amb consciència que volés esbrinar quina és la seva naturalesa, simplement hauria de fregar el seu caparró contra la superfície rugosa de la capseta que el contè i, en inflamar-se, dasapereixeria ell i la seva voluntat de descobrir quin era el seu paper en aquest món. Voler ser feliç s'assembla a aquesta quimera. Groucho Marx afirmava que la felicitat és un plat de patates fregides, una manera ben lúcida de copsar el sentit últim de la felicitat.
Jo puc confesar que no sóc feliç i que no m'importa gens no ser-no, i que, el fet que aquest deliri de la felicitat no m'afecti em satisfà i em tranquil·litza, fins el punt que, de vegades, em sento estranyament feliç.