Treballar no dignifica l'home

Treballar és un càstig diví, una plaga de la qual en tenim referències bíbliques, de quan ens van expulsar del jardí de l'edèn, del paradís perdut. Durant centenars de milers d'anys l'home no treballava, caçava, recol·lectava, i feia quatre invents amb pedres, pals i pells, però treballar, el que entenem per treballar, no. La revolució del neolític va ser el punt d'inflexió a tanta felicitat, conrear la terra suposava un enorme esforç, treure les males herbes, llaurar, sembrar, segar...Des de llavors que no hem parat i cada cop treballem més. Amb quina finalitat? No vull dir la finalitat de poder tenir cobertes les necessitats bàsiques, la casa, l'alimentació, el lleure, si no quina finalitat última empeny a tota la humanitat a treballar, i a fer-ho cada cop en un entorn més competitiu i més bèstia? Tinc una teoria al respecte, pel que fa a un destí comú de la humanitat, un propòsit al nostre progrés frenètic però d'això ja en parlarem un altre dia.
La realitat és que per ser competitius molts hem de treballar més de 8 vuit hores diàries, a més a més de destinar un temps a formar-nos i a reciclar-nos, perquè l'entorn labora és canviant i a la que et despistes et quedes fora d'aquesta roda.
Treballar menys i que no es noti és un art que pocs dominen. Aquests individus que aconsegueixen tan alt propòsit haurien de ser exemple pels altres. TReballar poc, vol dir produir menys, ralentitzar el creixement desorbitat del nostre consum de recursos i d'energia, alentir el progrés, que comporta més canvis, i la possibilitat de no adaptar-s'hi i perdre la feina.
Escaquejar-se és una actitud solidària i progressistaEls mandrosos, els penques, els que s'escaquegen, ajuden en termes relatius i absoluts a frenar aquesta mena de suicidi col·lectiu que significa el progrés. Imitem-los i propaguem-ne el seu exemple.

Per què corro?

Quin sentit té córrer? M'ho pregunto perquè cada matí vaig a córrer una hora i ben bé encara no sé perquè ho faig. El fet és que no puc deixar de fer-ho, i si córrer és més fort que la meva voluntat ha d'existir algun motiu fort perquè corri. Córrer desgasta les articulacions, fa suar, t'empasses els fums dels vechicles i et deixa els peus fets pols. La foto que encapçala aquesta entrada demostra el sacrifici que suposa córrer: va ser la darrera marató celebrada a Barcelona, 42 kilòmetres i escaig corrent, per arribar en unes condicions lamentables. Anava corrent i al kilòmetre 25 el cos deia que ja era hora que ho deixés, però no vaig poder, no vaig tenir voluntat per deixar-ho.
És veritat que córrer té alguns beneficis per la salut i que et manté el cos en una certa forma física, però aquests no són en el fons els motius, crec, pels quals la gent corre. La gent corre, jo corro per la mateixa raó que ho han fet els humans i els animals des dels albors de la història d'aquest planeta: corren per fugir d'algun perill. La qüestió radica en saber quin és aquest perill exactament i, la veritat, no se me n'acut cap. He arribat a la conclusió, doncs, que corro perquè estic fugint, tot i que, per fugir, s'ha d'anar a un punt per arribar a un altre de diferent, i jo surto de casa per tornar a casa, els trajectes que faig comencen i acaben sempre al mateix lloc. Té algun sentit fugir per tornar al mateix lloc? És possible que, sense adonar-me'n, aquell perill genèric que fa córrer a les bèsties el tingui jo a casa? És possible que ni jo mateix sigui conscient del perill que m'amenaça, que tants sols el meu subconscient ( a mi m'agrada anomenar-lo inconscient, i ja sé de què parlo) tingui clar quin és el perill del qual m'escapo cada matí a les set en punt?
Atabalat per aquests dubtes he pensat a preguntar a d'altre gent que corre el per què ho fan. Però, coi, costa de parlar amb algú que també corre, i que sol anar o més de pressa o més a poc a poc que tu, o en direcció oposada. En les cares de la gent que cada matí corren diagonal amunt fins el parc cervantes de vegades intueixo una resposta, el rostre indica moltes coses i un rostre torturat per l'esforç encara més. Però és tant sols una petita indicació, una idea fugaç sobre els seus motius reals que no puc acabar de materialitzar. Des d'aquí demano que si alguna de les persones que cada matí corren en la mateixa àrea que jo, i em reconeixen i tenen una resposta als meus dubtes, que facin un esforç i m'aturin, que m'aturin i m'expliquin perquè corren ells. Els estaré eternament agraïts.

Ja he tornat del dentista amb el queixal arrencat. EL sistema d'extracció d'un quexial no ha canviat al llarg dels segles: has d'obrir la boca i t'introdueixen unes alicates amb les quals t'estiren l'element curcat fins que surt, a les bones o a les males. La diferència fonamental és l'anestèsia, però la tecnologia és cavernícola: un dentista arrencant un queixal és com un ferrer traient els calus ddel ferratge d'un cavall. En acabar i amb la boca paralitzada per l'anestèsia i per la gasa que tapa el buit deixat per la peça perduda, la dentista et cus a preguntes. Considero que deu ser una mena de broma típica de dentistes, la de fer parlar un pacient que amb prou feines pot articular un sí. Després es deuen partir el cul rient i imitant els sons guturals que un és capaç d'articular en aquestes circumstàncies. El tema dels dentistes és, a més, una història sense fi. No és com anar a fer una hipoteca, que signes un dia i ja estàs llest de per vida. Aquí no, aqúí una visita n'implica sempre un altra, són gent que sembla que no acabin d'enllestir mai la feina: treure els punts, fer una higiene, preparar una corona... EL llistat és interminable i car. Del dentista no cal mai acomiadar-se, perquè, en un temps breu, el que trigues a recuperar-te de la clatellada monetària que suposa la visita, tornes a veure'l. Els dentistes tenen bon ull amb això, intueixen com està la teva economia, fan un càlcul ràpid i patapam: al cap de tres setmanes o u mes ja hi tornes a ser.

Vaig al dentista a treure'm un queixal i no puc evitar fer-me una pregunta: quina relació hi ha entre la medicina i els dentistes? Vull dir que un dentista és un metge peculiar, un facultatiu que en acabar la consulta sol fer-te un pressupost per adobar-te els pinyos que et fa venir esgarrifances. No m'imagino un cardiòleg presentant-te un pressupost després de detectar-te una cardiopatia, dient-te quins models de vàlvules et pot implantar. Abans els queixals els arrencaven els barbers i avui en dia, els seus hereus, els dentistes tenen molt de perruquers i poc de metges.
Hi ha, però, una cosa que, en general, sí que tenen en comú dentistes i metges: tracten els pacients com si fossin criatures. Aquesta mania està més estesa entre els enfermers/es. Tinc quaranta anys llargs i fa tres dies, en la consulta d'un dentista vaig fer-me una radiografia. L'infermera m'anava dient que posés la maneta en uns agafadors, els peuets rectes, que no bellugués la careta... Et tracten com un nen o com un idiota?
Els pacients hem de començar a reivindicar els nostres drets, i el primer de tots hauria de ser rebre un tracte d'adults.

Començo aquest bloc de notes manifestant el meu inútil enuig per tot allò de previsible que tenen/tenim els humans. Trobar un punt de singularitat en el compartament d'algú sembla de vegades una feina impossible (com trobar-lo en un mateix, no ens enganyem). No ens posem, però, tràgics, tot i que som gairebé idèntics els uns als altres, cara cara amb un mateix davant del mirall al matí podem resultar més còmics que dramàtics. Com que és el primer dia, i prou feina que he tingut en complimentar tots els formularis, ho deixarem aquí. Em pregunto si hi sabré tornar a aquest blog que, a última hora, és el meu.