El temps, una arma de destrucció massiva

El temps és com una arma de destrucció massiva que actua de la mateixa manera que ho fa el sulfúric vesat damunt una superfície de seda. I això no afecta tant sols al nostre aspecte exterior, que déu n'hi do també, sino a les nostres idees, afanys, certeses i d'altres galindaines.
El temps, però, és un concepte que, tot i que l'experimentem a diari, és força punyetero de definir. No sé qui coi, penso que era un sant, deia que sabia el que era el temps fins que li preguntaven, llavors no sabia com explicar-lo. La simple lògica ens diu que sense temps no hi hauria abans, ara ni després. I què? Viuríem en un teòric, permanent i immutable ara. És el que els cristians i els musulmans, (que s'assemblen com dues gotes d'aigua), entenen com la divina eternitat davant la caduca vida terrenal.
El temps és elàstic perquè el dilaten les passions, deia Marcel Proust, que durant centenars de pàgines intenta reconstruir el passat a partir de les cendres de la memòria.I és cert, perquè tothom és conscient que percebem que el temps no corre quan esperem amb delit alguna cosa, i que corre com mil dimonis quan tenim un termini per acomplir un propòsit difícil. Però llegint a Proust un pot percebre que el passat és tan real com el present i que l'únic problema és saber com materialitzar-lo.
I els que entenen de temps, els físics, diuen coses que trastoquen les nostres concepcions més arrelades: el temps és una dimensió molt semblant a l'espai i afirmen que el passat, el present i el futur són igualment reals i, fins i tot, prefixats d'antuvi. Això hauria de donar carta blanca a la credibilitat de sibil·les, pitonises, quiromàntiques i bruixotes de tota mena que, tot i semblar embaucadores, podrien estar més a prop de la veritat física del temps que els sesuts incrèduls que pensen que el futur no es pot predir. El futur es pot predir, perquè en el futur hi passen coses que funcionen amb les mateixes lleis que en el present. Sabem, per exemple, que la desintegració d'un àtom radioactiu segeueix una pauta immutable: podem predir amb exactitut matemàtica quina cara farà un àtom determinat dins de x anys.

Puc predir que Barça i Madrid quedaran igualats en nombre de copes d'Europa, la copa d'Europa desapareixerà i Europa mateix també.

El nostre Sol té una vida determinada pel balança d'heli i hidrógen i sabem amb certesa que dins d'uns cinc mil milions d'anys deixarà de lluir. O sigui el futur, d'alguna manera, ja està escrit. I si ja està escrit, si tot ja està determinat, per què coi hem d'estar preocupats? Jo, que ara i aquí puc afirmar que tinc dots endevinatòries, puc predic que en un futur llunyà el Barça i el Madrid tindran el mateix número de copes d'Europa, que la copa d'Europa desapareixerà i que, fins i tot Europa mateix deixarà d'existir. Repto a qualsevol a contradir aquesta predicció del futur.

Progressar per fugir

Ja fa alguns dies reflexionava sobre el motiu que impulsa una gran part dels homes a treballar sense descans, perquè no ens duguem a engany, n'ha d'existir algun de motiu perquè dia a dia ens trenquem les banyes enlloc d'estar-nos estirats damunt l'herba contemplant el paisatge.
Per tal d'entendre el sentit del treball pot ser bo reflexionar sobre els altres éssers vius, per exemple en uns de més petits, els bacteris posem per cas. En un laboratori de microbiologia es fan conreus de bacteris en unes capses anomenades de petri. Dins la capsa hi ha un caldo de cultiu fet comúnment d'un extracte d'algues anomenat agar-agar. Doncs bé, En aquestes capses s'inoculen bacteris per tal que creixin, perquè formin colònies. Si deixem la capseta uns dies en unes condicions òptimes de temperatura, veurem que creixen colònies i que, amb el temps, acaben ocupant tota la superfície de la capsa. El límit d'aquest creixement és, òbviament, els recursos que proporciona el caldo de cultiu, quan aquest s'acaba la nostra simpàtica colònia de bacteris se'n va a prendre pel sac.
La Terra és la capsa de petri de tots els éssers vius que hi pul·lulen inclosos, naturalment, nosaltres. Com a espècie espavilada que som, tendim a ocupar tot l'espai habitable possible i a consumir tots els recursos al nostre abast, una mica com fan els bacteris de la nostra capsa de petri i la majoria d'éssers vius. En el muntatge fotogràfic de sota podem veure la Terra de nit, amb tota la llum que generem quan estem a les fosques.



Veiem que encara hi ha moltes àrees del planeta on hi ha poca llum (la qual cosa no vol dir en tots els casos que no estiguin habitades, si no que estan menys desenvolupades) i d'altres que n'estan infestades. Aquesta mateixa fotografia dins de, posem cent anys, de ben segur que ens mostrarà una terra amb molta més llum a tota la seva superfície. Per resumir direm que el risc de que el nostre creixement acabi amenaçant la nostra supervivència és ben real. Els recursos no són infinits i molts d'ells no són substituïbles.

Em preguntareu què coi té a veure tot això amb el treball frenètic i el progrés,doncs paciència que ja hi vaig.
Tornem als éssers vius d'aquest planeta. Les espècies d'aquest planeta tendeixen a fer el que fan els humans, ocupar tot el territori que estigui al seu abast, amb el límit que marca les seves pròpies condicions i les interrelacions amb les altres espècies. En un àtol enmig del Pacífic hi creixen palmeres perquè un coco ha viatjat arrossegat pels corrents marins fins arribar a la platja de l'illa coral·lina. La vida tendeix a expandir-se per tots els mitjans possibles fins un límit, el límit del nostre planeta. Però és clar, pels homes, aquest no és pas un límit. Podem desenvolupar la tecnologia suficient per portar la vida fora del nostre planeta, per expandir-nos pel nostre sistema solar i, més tard, per la resta de la galàxia. Aquest és el sentit del progrés tecnològic de la nostra societat, estem preparant les condicions per poder expandir-nos, per això treballem com a rucs, perquè, sense ser-ne conscients, gairebé d'una manera instintiva - de la mateixa manera que no són conscients les abelles d'un rusc quan van composant una arna- estem aixecant els fonaments d'una civilització capaç de sortir del seu propi planeta, estem fabricant un coco que ens porti en una illa llunyana. D'aquesta manera no tant sols ens garantiríem l'existència com a espècie més enllà de la Terra, si no que acompliríem una missió extra, que de ben segur està coodificada genèticament, expandir la vida i les altres espècies de la Terra fora del nostre planeta.
No us heu quedat més tranquils ara que ja sabeu perquè treballem sense parar per sous ridículs i soportant el pes d'hipoteques abusives?

COMENTARIS

Ja podeu fer els vostres comentaris sense necessitat de donar-vos d'alta al blogger.
Animeu-vos!!

Fer-se vell és una putada

La única manera d'evitar l'envelliment és el suicidi.
Avui algú em parlava dels avantatges de fer-se vell. Avantatges? Quins avantatges? Qui pot trobar que fer-se vell aporta algun avantatge? Fer-se vell és un procés degeneratiu que acaba inevitablement amb la mort, que comporta una progressiva pèrdua d'elasticitat, de força, de memòria, de discerniment, d'autonomia, de salut i un llarg i interminable etcètera. No ens duguem a engany, això és fer-se vell. Hi ha, però, qui troba avantatges o motius de satisfacció a tot i, com no, també a la vellesa. S'argumenta que un, en fer-se vell, guanya en experiència i saviesa. Fals. He conegut vells savis i experimentats i d'altres de rucs i sense cap mena d'experiència. La'experiència i la saviesa no són patrimoni dels vells, això és un tòpic enganyós i trampós. Hi ha joves de 20 anys que han viscut més i més intensamnet que alguns homes de 80. No, els vells no són pel fet de ser vells ni més savis ni més experimentats, tot i que hagi vells savis , encantadors i experimentats.
Convido a tots els que troben avantatges en fer-se vells a què visitin una residència de la tercera edat i comprovin allò que és evident, que fer-se vell és un procés, per desgràcia, penós.
Hi ha qui ingènuament creu que existeixen mesures paliatives per tal de retrasar l'envelliment: l'exercici físic, fer treballar el tupí, relacionar-se. La veritat és, però, que la única mesura paliativa pel que fa a l'envelliment és el suicidi. El suicidi és un acte que et permet parar en sec el procés d'envelliment i decidir,de forma lliure i autònoma no convertitr-te en una cafetera.

Enamorar-se és una animalada

Tant de bo que un dia trobem un medicament que ens vacuni contra l'amor

L'amor, enamorar-se, és un dels maldecaps més importants amb què una persona normal s'enfronta al llarg de la seva vida. L'amor és el vestit transcendental amb que vestim un dels més forts dels nostres impulsos, l'impuls sexual. No seré jo el primer en afirmar que l'amor és confusió dels sentits, pertorbació del comportament, inestabilitat emocional, propensió a fer el ridícul, font inesgotable de problemes, itot provocat per causes químiques, un desequilibri hormonal capaç de fer-te fer i dir coses que en condicions normals no faries. I no parlo d'oida, sé de què parlo, jo l'he fet molt el ridícul.
El millor que té l'enamorament és que després d'un temps raonable s'acaba, es dilueix, s'atempera en el pitjor dels casos. Després de passada la tempesta un pot descansar de tant fer la mona per agradar l'altre, i això, no ens enganyem, és bo.
Podran els metges guarir-nos de l'enamorament algun dia? Trobaran un injectable, bevible o tòpic capaç de protegir-nos o vacunar-nos d'aquesta epidèmia rosa?
És ben veritat que amb un medicament com aquest s'acabarien, entre d'altres coses, per exemple les cançons que tenen l'amor com a tema central i únic, les novel·les roses, les gòndoles de Venècia, la premsa del cor i els psiquiatres. I què? Ara mateix ja hi firmaria.
El Bes que es donen els dos enamorats que encapçalen aquesta parrafada el va pintar Klimt, ja fa una colla d'anys. Ella té els genolls a terra, i l'escena, tot i que pugui respirar erotisme, té molt de tràgica, de sucumbir davant d'una cosa que no pot ser pas bona. No ens enganyem, besar és una cosa que amb moderació pot estar bé, enamorar-se és una passió que forma part de la infància de l'home, i hauríem d'intentar, en aquest sentit, ser ja una mica adults.

Fills

Aquests són els dos meus nanos. Encantandors, intel·ligents, destres, simpàtics, ocurrents i únics. No se m'assemblen gaire en l'aspecte la qual cosa és una sort per ells i per mi mateix. Això de la semblança, pels qui ja puguin estar pensant malament, no té res a veure amb la genètica. Creure que els fills han d'assemblar-se als pares és del tot irracional, és una afirmació que es dóna com a certa i que ara i aquí em proposo desmentir. Els fills acaben assemblant-se als pares per un efecte pur i dur de localització. Posem un exemple. Són iguals les unes a les altres les sardines d'una llauna? En principi no, per regla natural, i a menys que es tracti de sardines clòniques, totes les sardines són diferents. El fet és, però, que dins la llauna acaben agafant totes un mateix aspecte, constrenyides com estan en un espai antinatural. És el que els passa a les botifarres quan s'envasen al buit, que queden planes. És que ho són de planes les botifarres? No, però ho semblen a causa del polietilè que les envolta. Els fills els passa una cosa semblant. COnstrenyits dintre la rigidesa de la llar, els fils acaben assemblant-se als seus progenitors. Sabem que l'educació és una mena de repressió, i la repressió causa en els fills la mateixa impressió que a una sardina la llauna.
Per això puc proclamar ara i aquí que els meus fills no se m'asemblen, i no se m'assemblen perquè els he educat en llibertat, és més, perquè he fet el possible per no educar-los, perquè he passat d'ells. Per això no se m'assemblen i n'estic ben orgullós d'afirmar-ho.