Secció antònims: comunicació i sexe

Secció antònims: comunicació i sexe

Tot i que el sexe és una promesa de plaer que crea més espectatives que no pas resultats, no seré jo qui desmereixi els beneficis d'una activitat a totes llums beneficiosa, tant per l'organisme com per l'esperit. El sexe, tan si és ben o mal executat, és un dels intents més reexits de comunicació no verbal entre dos o més individus. Atenció al tema, no verbal, vol dir que, tot i que és puguin emetre diferents sons mentres es fa el fet, i que fins i tot es pot articular un mot o una frase curta, la cuina del sexe està en el lliure joc de carns, olors i humitats.
Tot sovint ens trobem, però, amb persones i experts de tota índole, que proclamen la virtut de parlar de sexe en parella, i no tan sols abans o despres de practicar-lo, si no durant el fet. Una altre dia m'agradarà parlar dels desavantatges de parlar de sexe a la parella, d'intercanviar sensacions i raons. Avui em limitaré a comentar el fet de parlar en plena costellada: estic en contra de fer preguntes o de contestar-les quan una parella s'esta rebregant, més que res per respecte a la feina que s'esta duent a terme. Una de les preguntes més sentides, repitides i odioses és aquella que se sol fer de preguntar-te enmig del merder que representa l'embolic de dos cosos, si l'estimes. La pregunta té mala llet, te molta mala llet. En primer lloc perquè sol desconcentrar molt i en segon lloc perquè mereix ser resposta amb una mentida, sigui aquesta el sí o el no. Preguntar a algú que tens a sota o a sobre si t'estima és un cas clar de xantatge que hauria de ser admés pels tribunals.
Una altra cosa que se sol prodigar en aquestes lluites d'alcoba és preguntar si et vindria de gust que et fessin tal o qual cosa. Un altre lamentable error. La dinàmica sexual empeny a fer i no pas a demanar permís a cada pas, si hi ha alguna cosa que no agrada generalment es detecta abans no has començat a fer-la, i si no és així, sempre és pot emetre un simple i concís no.
Malgrat tot, crec que s'ha de ser transigent amb una mena de preguntes, aquelles que afecten a la vida domèstica o laboral, com interrogar-se sobre si s'ha tancat el gas de la cuina, si ja s'ha tret el gos a passejar, si s'ha posat a refredar una ampolla, o si ja has complimentat la declaració de la renda. Aquesta mena de qüestions, que poden amoinar el qui les formula, es poden respondre gairebé sense pensar, i deixen l'interrogador tranquil i relaxat sobre la qüestió que el neguitejava.
Volia comentar en aquest punt, una experiència personal, una pregunta insòlita que se'm va fer en un moment de gaudi màxim. Arribat gairebé a aquell punt de no retorn, la que constituïa en aquell moment precís la meva parella em va preguntar: Creus en Déu? I jo que sempre he estat un descregut, i davant la immensitat de la qüestió a respondre i resoldre, vaig respondre que sí. Alleugerit pel final del combat, i sorprés que una pregunta d'aquesta índole no enviés al carall l'irrigació de la ferramenta, vaig començar a meditar-hi. Molts anys després d'aquests fets, sempre que arribo al moment precís en què va ser formulada, la pregunteta en qüestió em torna a picotejar el cap: Existeix Déu?

Les mentides són el pilar de la convivència

Les mentides són el pilar de la convivència

El mentider és un prohom, un heroi social que amb la seva activitat fa tot el possible per mantenir la convivència, l'equilibri, la tolerància i el respecte mutus. Tots som mentiders, mentiders compulsius i que duri. Una mentida és l'homenatge que un fa a la persona que aprecia i estima, o a la que segueix i respecta, o al desconegut o a l'indiferent. Reflexionem-hi. Quantes baralles un no s'ha estalviat gràcies al petit miracle d'una mentida a temps? La mentida és com la medicina que dóna la mamà al seu fill malaltó i que aquest s'empassa amb aquella fe, amb aquella seguretat de què el guarirà dels seus mals. Una mentida pot comfortar una persona que dubta de la seva imatge, insegura d'agradar. Una mentida pot evitar l'enuig de la persona estimada que es pregunta perquè has arribat tard. Una mentida afalaga el fill que acabar d'embrutar un paper i creu que ha fet una obra d'art. Una mentida relaxa el malalt que encara confia en recuperar-se. Una mentida pot estimular el maldestre a la feina a persisitir en el seu propòsit de millora. La mentida és el nostre maquillatge verbal, és la llibertat de decidir com són les coses, la veritat sol ser rígida com una cotilla, freda com els murs de les sales de tortura de la Inquisició. Molta gent diu la veritat perquè els agrada fer mal, els torturadors solen dir la veritat del que els espera als torturats per angoixar-los i atemorir-los, els que odien la seva parella confessen la seva infidelitat per tal d'humiliar-la, de veure-la patir, i així deixar de fer-ho ells, descarregant de culpa la seva consciència. Caldria que ens preguntéssim, què és la veritat? Sabem allò què és una mentida, però la veritat... Qui té el do de saber què és exactament la veritat en una realitat que és polièdrica, diversa i canviant?
Jo, ara i aquí, em confesso mentider, crec en les virtuts de les mentides, m'agrada exagerar quan explico un relat, inflar-lo, deformar-lo, perquè de vegades la realitat, per si sola, pot resultar pansida i trista. Fins i tot em menteixo a mi mateix, i ara, acabant aquest coi de discurs em pregunto, no m'estaré mentint reconeixent tanta virtut a la mentida?

Adjectius

Adjectius

Els adjectius són una mena d'animals esquius que comporten un munt de maldecaps. De vegades tens la necessitat d'estampar un adjectiu a algú, o a alguna cosa, saps de quin mot es tracta perquè ja l'has usat en una altra circumstància, i l'adjectiu en qüestió, aquell que és l'apropiat i únic per aquella situació, no compareix. Per què són tan seus i malparits els adjectius? Què hem de fer davant d'una situació tan compromesa? Utilitzar el diccionari no serveix de res, seria com , -havent perdut el número de telèfon d'un amic-, prémer números aleatoris per veure si ensopeguem amb la combinació desitjada. Tampoc paga la pena de buscar en el diccionari de sinònims, en cas de pèrdua d'adjectius un no s'aconforma amb un sucedani, vol l'original i genuí adjectiu perdut. Algú molt enamorat, gosaria d'anar amb l'amiga de la seva estimada`perquè l'objecte del seu desig no està disponible? No.
Ahir volia qualificar l'actitud d'una persona i per molt que m'esforçava l'adjectiu no compareixia. Em venia al cap immoral, però no, l'actitud d'aquella persona no era immoral, el que era immoral era l'actitud de l'adjectiu. Perdut i indignat com jo estava, i després d'intentar oblidar-me del tema tot i buidant una ampolla de Muscadet vaig decidir no usar mai més l'adjectiu en qüestió, tot i que n'ignorava l'identitat estava convençut de què en aparèixer el reconeixeria. Avui finalment l'he trobat, allò que et lleves, estàs esmorzar i de cops, hops! a la segona glopada de cafè l'adjectiu que se't presenta: impúdic. Vaig comunicar a l'impresentable adjectiu la meva intenció de no usar-lo mai més, que ja se'n podia anar a qualificar a qui vulgués, que amb mi no hi tornés a comptar. Però noi, ell res de res. Els adjectius són així, tu ja els pots dir que se'n vagin a pastar que quan es presenten ja no els pots fer fora. I què coi fots de bon matí amb un adjectiu que arriba tard i que orfe d'um mot a qui qualificar, et va rodant pel cap fent-te la guitza? L'únic remei a tan angoixosa situació és trobar-li una parella al nostre erràtic adjectiu. I heu-me aquí, desesperat per trobar-me en una situació que pugui qualificar d'impúdica, o amb algú que sigui impúdic o impúdica i que em permeti lliurar-me d'aquest coi d'ajectiu. Ajudeu-me!!

Temperatures i termòmetres

La temperatura és una de les mesures més inexactes que existeixen, fet i fet, no t'informa de gairebé res. El nivell de temperatura té poc a veure, a més, amb la sensació de fred o de calor. Jo he estat en mànigues de càmisa a zero graus a dos mil metres d'alçada i abrigat fins el coll a 10 graus a l'hivern a Barcelona. Si els graus que marca un termòmetre no ens poden informar amb claredat de si patirem fred o no, de què serveix aquest estrany artilugi de messura? La sensació de fred i de calor va lligada a d'altres factors, a més de la temperatura, principalment el vent i la humitat. Els meteoròlegs parlen llavors de temperatura de xafogor, per tal d'expressar d'alguna manera que, tot i que el termomètre no marqui una temperatura exagerada la sensació de calor és més alta.
Però la imprecisió de la mesura va més enllà d'aquest aspecte més vulgar i planer de sentir fred o calor. Avui estava parlant amb un amic meu físic que em deia que havia vist arribar termòmetres fets a Alemanya, el paradís de la precisió, que en obrir la caixa on anaven embalats( Un ambient comú, doncs, a tots ells) marcaven temperatures diverses. No n'hi havia cap que dones la mateixa temeperatura. Com s'explica això? No cal filar tan prim. convido a qualseol que llegeixi aquestes notes que es passegi per la seva ciutat i comprovi quina temperatura donen els termòmetres aquests que pengen de farmàcies i d'altres establiments: jo he pogut observar lectures de temperatura en un mateix carrer que diferien més de 8 graus. Els meteoròlegs, conscients de la variabilitat de la presa de mesures de temperatura, tenen protocols per tal de llegir els termòmetres en unes condicions estandar: el termòmetre ha d'estar a l'ombra, a una alçada determinada del sòl, cobert en una caixa o estació. És per això que quan donen la temperatura afegeixen que ha estat presa a l'ombra. Per que no donen la temeperatura que fa al sol? Tenen por que ens acollonim de la calor que fa? Forma part d'algun pla malèfic destinat a enganyar-nos?
Les dues escales de temperatura més usades al món, els graus celsius i els farenheit, tenen uns origens ben galdosos. El senyor Celsius va posar un termòmetre a aigua congelada i, després, en aigua en ebullició i, en acabat, va fer 100 ratlletes entre una mesura i l'altre, per això d'aquests graus se'n diuen centígrads. Avui sabem que l'aigua no bull exactament a 100 graus i que l'aigua, segons la seva salinitat tampoc congela exactament a zero graus. Per contra, el senyor Farenheit ho va fer una mica més complicat: com que no tenia cap pot a mà per fer bullir aigua va posar-se el termòmetre a l'aixella, i a aquesta mesura que correspon a la temperatura corporal d'un home anglosaxó de mitjana edat i sa, li va posar el valor de 100. Amb aquestes dades a la mà convertir de graus Farenheit a Celsius és un d'aquells exercicis de patiment que no desitjo a ningú. Pel que fa als graus Kelvin, els que utilitzen els científics, dir que, aquest, sií que corresponen a una situació encara més inversemblant. Zero graus Kelvin és l'anomenat zero absolut, una temperatura que tant sols es dóna en el buit però que no es pot mesurar perquè de poder fer-ho el nostre buit deixaria de ser-ho.
La temperatura no tant sols és una variable deifícil de mesurar, si no que és difícil d'interpretar i, encara més d'analitzar. És per això que, tot i que d'una forma ben intencionada, els expert en clima ens adverteixen que la temperatura mitjana de la terra s'ha apujat un grau i mig en aquest darrer segle. I com ho saben? Per què amb uns elements tan estrambòtics com els termòmetres i les escales que representen que amb dificultat i errors ens malinformen a diari de la temperatura que fa, algú pot creure que algú pot calcular quan ha pujat la temperatura en el darrer segle? És més.. Algú pot arriscar-se a pronosticar quan s'apujarà en els propers cinquanta anys? Els qui ho fan són valents i molt agosarats.
Jo puc dir que, en acabar d'escriure aquestes notes estic més calent que abans de començar tot i que em temo que a molts, la lectura d'aquestes ratlles els pot deixar ben freds.