PA

Cistella de pa de Dalí

Em fa l'efecte que aquest escrit acabarà adquirint un to massa ensucrat i cursi per culpa del tema que el protagonitza, el pa, un aliment pel qual sento una passió cega. El pa és l'obra més magna, completa i saborosa que ha donat la humanitat. Si mai arribessin uns extraterrestres al nostre planeta, caldria contactar amb ells d'alguna manera i ser amables per tal de no crear malentesos. Caldria, doncs, fer-los un present que trenqués el gel i els inspirés confiança, i crec que aquest present hauria de ser un pa acabat de sortir del forn, un bon pa s'entén, no una llesca de bimbo ni una baguette de plastilina. Un bon pa acabat de sortir d'un forn ( si és de llenya millor, però si no tant se val), fa una flaire única, exquisida, que no tant sols estimula les narius si no que és capaç de penetrar-te tots els porus de la pell fins posar-te-la de gallina i arrencar-te un plor convulsiu. L'olor a pa supera en molt qualsevol aroma que hi hagi en aquest planeta, ni fragàncies florals, ni l'olor a gespa humida, ni aquell aire un punt agre i un punt dolç del pit d'una mare després d'alletar el seu petit. No, l'aroma a pa és més delicat que el d'una violeta a l'hivern i més embriagador que el exhala l'entrecuix de l'estimada. I té mèrit, perquè el pa no deixa de ser un producte artificial, un artefacte nascut del giny humà, a l'igual que un coixinet a boles o un pot de harpic. Amb el descobriment del pa hem superat l'obra de la mare naturalesa de lluny i ens hem convertit en Déus. I no exagero. El pa, en el nostre món occidental, va ser el motor de la civilització, el detonant d'una revolució sense precedents en l'espècie humana, la punta de llança d'un progrés que no s'ha deturat des de llavors.
És per això que cal tractar el pa amb molta cura, des de la seva elaboració, de la seva compra, de quant el desem, de quan el portem a taula, de quan el partim. Perquè el pa, el pa de barra, no es pot tallar, s'ha de partir. Un ha d'arrencar un tros de pa amb les mans, sentir com cruix la crosta, com gemega la molla, com s'escapa un petit aroma subtil que havia estat pres en el moment de la cocció, veure com les mans s'enfarinen lleument. El pa de pagès és diferent, cal llescar-lo, a casa, amb un gavinet que no sigui de serreta, i fer-ho després que hagin passat unes bones hores que ha sortit del forn.
Encara no ho he dit tot sobre el pa, ja continuaré un altre dia, perquè ara, que ja està a punt de sortir la darrera fornada del dia, me'n vaig pitant a comprar un parell de barres pel sopar d'aquest vespre. Què què soparé? Pa, pa acompanyat d'alguna cosa. Tant se val.

Ja no sabem menjar

Bodegó de Paul Gauguin

Que m'agradi menjar no té cap mèrit. La naturalesa ha seleccionat al llarg dels temps aquells individus com jo a qui no els ha fet fàstic ni grima devorar una menja, sigui aquesta esquisida o no. Per a mi menjar és afrontar amb naturalitat i un punt de passió una necessitat fisiològica indiscutible, indispensable per continuar fent la viu viu. Però també es deixar-se portar per la golafreria, pel desig, encarar el plat o les viandes amb deliri, segur que allò que ingeriré em produirà un alt grau de fruicció, mal que sigui en homenatge a la gana que han passat els meus avantpassats al llarg dels temps. Menjar és escurar el plat i mirar de reüll el de veí desganat per veure de frota-li allò que la seva falta d'esma el farà deixar. És molt lleig deixar res al plat si el que es deixa és comestible, és una actitud deplorable i criticable. Però ai las!, menjar, de la manera que a mi m'agrada està mal vist. Menjar amb gana, que és la millor manera de menjar, sembla cosa de pobres o de golafres incurables, i en aquesta manera de pensar hi ha contribuït d'una manera penosa la nova cuina, la cuina moderna. Avui en dia la gent no van al restaurant a atipar-se, a disfrutar, van a tastar prudentment les quatre cagallufes ben guarnides que el xef diposita acuradament en el plat i a parlar del que han menjat i begut en d'altres restaurants tan fats com el que els ocupa en aquell moment. En els restaurants fins no veus la gent abocant-se al plat, bevent a galet, llescant pa sense fre, fent un bon rot en acabar. Per veure escenes tan plaents com les que acabo de descriure has d'entrar en un bar de menú freqüentat per manobres, camioners o d'altra gent els oficis dels quals els fan estimar i valorar allò que mengen i que no parlen del que han menjat en el bar del costat, parlen de dones, de futbol, de borratxeres amb els amics, de coses veritablement vives.
Menjar s'ha convertit, doncs, en un exercici d'esnobisme, en un afer cultural més, com anar al teatre , llegir un llibre o escoltar un concert quan el fet de menjar és un acte primari, com follar, dormir o cagar. Després li podem posar al darrera tota la literatura que volguem, però si un aliment, si un plat no et fa salivar, no et converteix en un depredador famolenc davant la presa, no és un plat de veritat, no alimenta.
A mi que m'agrada menjar i cuinar, frueixo amb bogeria quan, després de preparar el sopar o el dinar, crido els meus fills a taula i vénen espaorits, febrosos a seure, per tal d'abocar-se al plat de la mateixa manera que els garrins s'amorren als mugrons de la berra. Veure'ls com engullen, masteguen malament, i com es miren temerosos que un li foti part de la manduca a l'altre, em reconforta amb l'espècie, més que res, pel respecte que em mereix el menjar en si.
He de confessar, però, que avui, víctima dels meus propis excessos, hauré de fer dieta. Una dieta paliativa a base de peix bullit amb verdures, arròs bullit i poma ratllada. Tot i el poc estimulant del menú, me'l menjaré amb un punt de delectança, de plaer mesurat, aquell que proporciona el fet de saber que el meu sistema digestiu es recuperarà gràcies a l'efecte balsàmic d'aqueste menges dètètiques de malalt, i que molt aviat podré tornar a abusar i a gaudir amb plenitud d'allò que més m'agradi.