Les fotografies no demostren res

Es tracta d'una agressió de caire racista?


Les imatges, siguen aquestes vídeos o fotografies no expliquen res, o expliquen ben poca cosa. Fixem-nos, per exemple en la fotografia que encapçala aquestes notes. Podríem deduir-ne, fàcilment, que es tracta d'una agressió racial, donat que un home blanc colpeja a un home negre que esta agenollat a terra, mentres un tercer home, aquest fumant impàvidament, sembla disfrutar veient la baralla. D'entrada queda establert d'una manera tàcita que l'agressor és l'home blanc i que la víctima és un home negre. Però podria haver estat a l'inrevès. Potser l'home blanc ha estat atacat en primer lloc pel negre, i aquest simplement s'està defensant de l'agressió. Però hi ha més preguntes a fer-se... De qui és la bicicleta recolzada davant la botiga de roba? Són insensibles les persones que contemplen el que passa sense fer res? Doncs no podem afirmar que l'home blanc sigui racista o que no hi sigui, ni que l'home blanc sigui l'agressor o que ho sigui el negre, ni tant sols que els personatges singuin insensibles o que no ho siguin. I no podem dir-ne res de l'escena perquè les fotografies transmeten ben poca informació del que passa i, a més, la transmeten deformada. En aquest cas, jo que sé l'origen de la fotografia, puc afirmar que, en principi, no hi ha ni racisme ni agressió. Per què? Perquè es tracta d'un fotograma del rodatge d'una pel·lícula. Però, tot i que no ho fos, no podríem dir-ne gran cosa.



Són aquests nens orfes de guerra o no ho són?

La foto de dalt és la d'uns nens del Darfur. Em podríem deduir de la fotografia que aquests nens són orfes, o que han estat víctimes de la guerra? Amb fotografies com aquesta, ONGes i organitzacions de tota mena, convencen benintencionats europeus a acollir nens orfes i ferits i sembla que, gràcies a aquest impuls altruista fet al caire de l'emoció que desperta una imatge, un gran nombre de nens han pogut ser separats dels seus pares forçadament.

Més imatges i aquestes en moviment i relacionat amb el tema de la "crisi del Txad". Gent del meu entorn aixecaven el crit al cel indignats després de veure les imatges de les hosteses i la tripulació del vol que havia anat al Txad a compte de l'ONG l'arche de Zoe empresonats i humiliats pels seus vigilants i per una població indignada. Jo els demanava que, al marge de la innocència o no dels inculpats, pensessin que hauria passat si un avió amb una tripulació de negres, hagués vingut a Catalunya amb una ONG a emportar-se al Txad un grup de nens blancs presumptament abandonats pels seus pares per ser adoptats per famílies d'aquell llunyà país. Un cop descobert el frau, els hauríem deixat abandonar el país sense un judici que aclarís les responsabilitats de cadascú?
Al marge d'aquestes consideracions, he d'afirmar que me n'alegro de l'alliberament de les hosteses i els periodistes, i espero que aviat dels membres masculins de la tripulació, tot i que, mirat fredament, sembla que l'alliberament d'uns comdena irreversible i fredament els altres.

La família no és una institució democràtica

Un nen rabassut fent la salutació militar a son pare, com ha de ser.

Hi ha pares qui embuits dels principis de la pedagogia moderna, amb un esperit obert i liberal, renuncien a l'exercici de manar dins l'àmbit familiar. El resultat de la manca de lideratge en una família és una descendència maleducada, capriciosa,apàtica i, paradoxalment, amb trets autoritaris, l'efecte contrari del que es volia aconseguir amb un ambient permisiu. En una família manen els pares i els fills obeeixen, és un principi que no admet discussió i que la renúncia del qual hauria de suposar alguna mena de sanció administrativa o, fins i tot ,penal. L'educació és l'exercici de la repressió suficient per tal d'infiltar en la prole els costums, normes i principis que els faran socialment acceptables. Una cosa és educar els nens en els valors de justícia, democràcia i igualtat que defineixen el marc òptim de convivència entre adults, i l'altra creure que una llar és un parlament amb dret d'elecció.
ELs pares són pares, no els amics ni els col·legues dels seus fills. Els pares han de transmetre afecte, comprensió, tolerància i educació als seus fills, però alhora han de ser respectats i fins i tot temuts. Els nanos, que són espavilats de mena, ja buscaran els camins per sostreure's de l'autoritat paterna, de buscar-ne els límits, de criticar-la i també de rebutjar-la. Aquest és el seu paper. Els pares, però, amatenents, han d'estar alerta per, des de la distància que dóna entendre que pares i fills no són iguals, reprimir-los quan trasppassin la ratlla de lo tolerable i siguin descoberts.
No sóc amic dels meus fills, ni pretenc ser-ho, d'amics ja en tenen. Sóc el seu pare, el personatge que, equivocadament o no, els imposa una manera de fer.

Insatisfacció permanent

Ratolí per a dones insatisfetes amb la seva imatge

He de reconèixer que em costa força dedicar la meva atenció a escrutar les interioritats i complexitats de la psique de les dones, considerant que el tema escapa a les meves possibilitats i que, posats a desentrellar temes complexos, prefereixo enfrontar-me a la discontinuïtat entre espai i temps, o a la física de partícules. Tot i això m'encanta relacionar-me, xerrar i compartir experiències amb elles, les dones, i és per això que em dol sobremanera l'alt grau d'insatisfacció de les senyores que acaba convertint-se en un dels seus trets característics. Aquesta insatisfacció afecta en primer lloc i d'una forma abusiva a la seva imatge personal, al seu aspecte físic, a la manera d'anar vestides, amb els maldecaps, transtorns i angúnies que això provoca. Però no acaba aquí la cosa la insatisfacció es trasllada tot sovint a l'entorn, a la decoració de la casa, al modus de viure, al treball, a la manera de gaudir de l'oci, i en casos extrems als amics i a la parella. Aquesta insatisfacció provoca una mena d'estranya paranoia que convida a l'afectada a malfiar-se de tots els que l'envolten, per por a què no acompleixin les expectatives, bé sigui un grup de manobres que han de fer una reforma a casa, bé sigui el tapisser que ha de canviar l'entapissat d'un sofà o l'amic amb qui s'havia previst sortir per passar una vetllada agradable.
No sé on radica aquesta insatisfacció permanent, però estic ben segur que posant-t'hi voluntat hauria de tenir cura, per exemple acceptant d'entrada que el món no és perfecte, i que les imperfeccions són d'allò més estimulant, tant les pròpies com les alienes.

ODIO EL BON TEMPS

Odio el bon temps!



Avui ha fet un dia horrible, asoleiat,clar, lluminós, un fet que no és estrany que passi a la tardor en la nostra latitud, però que a mi em fastigueja i em deprimeix. A mi m'agrada el mal temps, els dies rúfols, grisos, tapats i plujosos sense arribar a tempestuosos. Les tempestes sobtades acaben tenint un happy end ridícul i kitch que és l'aparició de l'arc de sant Martí i el retorn a la preponderància de la llum. En canvi un cel tapat de color gris plom garanteix una pluja persistent i continuada, que no dómna esperança a l'aparició sobtada i orgullosa de la llum. I quins avantatges tenen aquests dies sobre els altres? Per començar el color, la forma i la textura de les coses pren una dimensió més íntima, més real, amb més matisos, allunyada dels colors de parxís i de les textures planes que proporciona l'abundància de llum. A més, des del punt de vista psicològic, els dies grisos predisposen al treball reposat, a la claredetat d'idees, a la introsprecció, a la intimitat. Els dies tapats i grisos són silenciosos, els dies clars són sorollosos i cridaners. El fred desvetlla la imaginació, la calor satura els sentits.
Es parla molt darrerament de les conseqüències nefastes que ens reportarà el canvi climàtic, de l'augment de la temperatura, del descens, en la nostra latitud, de les precipitacions. Sí això és així, que així sembla que és, perdrem, perdré, els dies que més m'agraden, aquests dies mal anomenats de gossos. Hem d'aturar com sigui aquest canvi climàtic, perquè, desenganyem-nos, el mal temps és el millor dels temps possibles.