religions

Les religions no són respectables

Davant el daltabaix que han provocat aquests dies les declaracions del pare Benet
XVI sobre la relació entre violència i l'Islam, s'ha pogut sentir en tertúlies, debats i fòrums la nefasta expressió de què s'han de respectar totes les creences i les religions. No, no s'han de respectar les creences ni les religions, allò que cal garantir és la pràctica lliure de les mateixes sempre que no afecti a la llibertat d'altres individus. Les religions, avui dia, són un pesat llaç que arrossega la humanitat, un fre i un deturador del progrés, dels drets humans de la igualtat entre els diferents individus. Les religions, en el seu conjunt i una a una, són un insult a la intel·ligència, una cotilla de dogmes i preceptes que desafien el sentit comú i que menyspreen la raó. Les religions tenen la vocació de convertir els infidels i, sobretot, d'imposar la seva cultura al conjunt de la societat. La fe és el paradigma màxim de la renúncia de l'individu a la seva llibertat, a pensar per si mateix. Ja és hora de què aquells que no practiquem cap religió, ni som creients, proclamem amb força que els valors dels laics constitueixen , a diferència dels dels creients, el pilar de la convivència democràtica.
No, no hem de respectar la religió musulmana perquè és un arcaisme que relega a la dona a la submissió, proclama la virtut de la yihad, o sigui de la violència per tal de convertir els infidels i perquè prohibeix beure una de les poques meravelles que ha creat l'home, el vi i tota classe de begudes espirituoses. No, no hem de respectar la religió catòlica perquè és considera, com totes les altres, la religió verdadera, perquè s'entossudeix a comdemnar l'ús del preservatiu, perquè no accepta la investigació amb cèl·lules mare, perquè amb prou feines accepten una visió descafeïnada de l'evolució. No, no s'ha de respectar el judaisme, perquè creuen que són el poble escollit, perquè són tan ortodoxes que en dissabte no poden prémer ni el botó que acciona un ascensor, perquè una a una les seves normes fan més riure que plorar. I podríem continuar amb totes les altres religions, sacs de despropòsits, cúmuls d'atavismes heretats de la nit dels temps, prejudicis ancestrals, discriminacions ofensives, promeses d'eternitat forasenyades.
Tot i aixó no sóc partidari de prohibir les religions, les religions a mi me les prohibeix la raó, la intel·ligència i el respecte als drets dels éssers humans. I me les prohibeix una causa encara més forta que totes les assenyalades: les religions s'aprofiten del desig de trascendència dels homes, del desig de retrobar els éssers estimats ja desapareguts, de les seves crisis existencials, de l'ofeg que provocar enfrontar-se a l'immensitat d'un món ignot. Les religions aplaudeixen les misèries dels homes i li vénen fum i vanes il·lusions i no en lloen la seva principal grandesa: la d'enfrontar-nos a la vida a tomba oberta, amb la consciència ferma de ser efímers, de ser una anècdota quàntica en l'horitzó de l'espai-temps.
AMÈN

Les Vacances

Les vacances són, des d'un punt de vista conceptual i pràctic, una anormalitat. Les vacances són la constatació d'un fracàs personal, de què ens passem l'any treballant, de què no ens agrada el que fem i que desitgem deixar de fer-ho encara que sigui tant sols per uns dies. Des d'un punt de vista psicològic les vacances creen infelicitat, stress i angúnies variades, pel desig de què arribin, per la por a què s'acabin, perquè, en molts casos, comporten una convivència amb la parella o la família massa llarga, més temps del que un ésser humà normal i equilibrat pot tolerar. Les vacances provoquen diarrees, insolacions, picors, traumes postvacacionals, inadaptació a la feina, crisi d'identitat i separacions. Les vacances no són un parèntesi, ni un punt i a part, les vacances són uns punts suspensius, un no res buit i anodí que omplim a base de fotografies de llocs impossibles, records de paisatges de cartró pedra i aromes de perfums barats. Les vacances es planifiquen amb el desig de gaudir d'un temps i un espai de felicitat, i acaben sent un potent purgant admninistrat amb una lavativa de dimensions gegantines. Jo aquest any, a l'estiu, he estat feliç, i m'he adonat que la raó era que no he deixat de treballar i que alhora no he deixat de fer allò que més m'agrada, com menjar, dormir, cardar i beure. És tan elt el grau de satisfació que m'ha produït que ara i aquí afirmo que no penso tornar a fer vacances, a partir d'ara faré el que em doni la gana tot l'any.