El vi

Els borratxos de Velázquez

M'agrada el vi tant com m'agrada el pa, és més, no concebeixo un sense la companyia de l'altre. M'agrada el vi en un grau que voreja la passió i és per aquesta raó que em fastigueixa sobremanera que un producte fet pel gaudi dels sentits hagi acabat pervertint-se en transformar-se en una mena d'absurda creació intelectual. Abans només bebien vi la gent del poble ras, ara qualsevol persona amb suposades inquietuds culturals acaba demanant vi com una nova forma de snobisme. La primera conseqüència nefasta d'aquest procés és l'alçada extraordinària del preu dels vins, la segona és haver d'escoltar converses de suposats entesos i exercicis dialèctics absurds sobre les qualitats de tal o qual caldo. El vi pot aguantar un viatge agitat, una temperatura inadequada, una ampolla cursi, un got brut, una obertura de l'ampolla defectuosa, però no tolera un discurs pedant. L'altre cosa que no aguanto és la forma de beure: la gent s'ha acostumat a beure vi a petites glopadetes, com si es tractés d'un nèctar extrany, i l'ensuma com si tingués al davant un perfum exòtic. No! EL vi es beu a doll, un s'entrega al vi com si es tractés del primer polvo amb una dona llargament desitjada, sense preàmbuls, amb passió, a lo bèstia.
L'altre és el tema del recipient per beure vi. Tot i que en aquest punt no sóc estricte, i bec el vi sense manies allí on me l'aboquin, crec que el receptacle ideal per rebre el vi és el got, un got de vidre transparent, no gaire gran, per sota dels 200 cc de capacitat. Les copes de cristall que estan bé per treure-les el dia de Nadal haurien d'estar prohibides la resta de l'any. La copa, aquesta copa adotzenada, l'anomenada de cata, és més apta pel comentari que pel glop. De les altres se'n fa ús i abús. He vist servir vins de rioja en llargarudes copes de Burdeus i priorats en copes de borgonya: acabem aquesta farsa.
M'agrada beure vi amb els amics i no entendria que el beguéssim en una copa fina, com si fóssim amants. Un vi amb un amic exigeix un got, per poder agafar-lo amb força. El porró, en una altra època omnipresent a les taules, és una altra forma excel·lent de beure vi, un vi que sigui un punt aspre, fort, que et deixi la boca, la gola i l'estómac negats de gust i vernissats d'aromes.
En el món en què vivim tenim cada cop menys ocasions per sentir, per això demano aquí i ara, que si us agrada un vi us el beveu i que si us agrada molt en beveu molt i calleu i que guardeu curosament els secrets dels plaers que us ha proporcionat aquest extraordinari líquid de la mateixa manera que guardaríeu el secret de les sensacions viscudes després d'haver passat la nit amb la dona estimada, si és que us l'estimeu de debó.

PA

Cistella de pa de Dalí

Em fa l'efecte que aquest escrit acabarà adquirint un to massa ensucrat i cursi per culpa del tema que el protagonitza, el pa, un aliment pel qual sento una passió cega. El pa és l'obra més magna, completa i saborosa que ha donat la humanitat. Si mai arribessin uns extraterrestres al nostre planeta, caldria contactar amb ells d'alguna manera i ser amables per tal de no crear malentesos. Caldria, doncs, fer-los un present que trenqués el gel i els inspirés confiança, i crec que aquest present hauria de ser un pa acabat de sortir del forn, un bon pa s'entén, no una llesca de bimbo ni una baguette de plastilina. Un bon pa acabat de sortir d'un forn ( si és de llenya millor, però si no tant se val), fa una flaire única, exquisida, que no tant sols estimula les narius si no que és capaç de penetrar-te tots els porus de la pell fins posar-te-la de gallina i arrencar-te un plor convulsiu. L'olor a pa supera en molt qualsevol aroma que hi hagi en aquest planeta, ni fragàncies florals, ni l'olor a gespa humida, ni aquell aire un punt agre i un punt dolç del pit d'una mare després d'alletar el seu petit. No, l'aroma a pa és més delicat que el d'una violeta a l'hivern i més embriagador que el exhala l'entrecuix de l'estimada. I té mèrit, perquè el pa no deixa de ser un producte artificial, un artefacte nascut del giny humà, a l'igual que un coixinet a boles o un pot de harpic. Amb el descobriment del pa hem superat l'obra de la mare naturalesa de lluny i ens hem convertit en Déus. I no exagero. El pa, en el nostre món occidental, va ser el motor de la civilització, el detonant d'una revolució sense precedents en l'espècie humana, la punta de llança d'un progrés que no s'ha deturat des de llavors.
És per això que cal tractar el pa amb molta cura, des de la seva elaboració, de la seva compra, de quant el desem, de quan el portem a taula, de quan el partim. Perquè el pa, el pa de barra, no es pot tallar, s'ha de partir. Un ha d'arrencar un tros de pa amb les mans, sentir com cruix la crosta, com gemega la molla, com s'escapa un petit aroma subtil que havia estat pres en el moment de la cocció, veure com les mans s'enfarinen lleument. El pa de pagès és diferent, cal llescar-lo, a casa, amb un gavinet que no sigui de serreta, i fer-ho després que hagin passat unes bones hores que ha sortit del forn.
Encara no ho he dit tot sobre el pa, ja continuaré un altre dia, perquè ara, que ja està a punt de sortir la darrera fornada del dia, me'n vaig pitant a comprar un parell de barres pel sopar d'aquest vespre. Què què soparé? Pa, pa acompanyat d'alguna cosa. Tant se val.

Ja no sabem menjar

Bodegó de Paul Gauguin

Que m'agradi menjar no té cap mèrit. La naturalesa ha seleccionat al llarg dels temps aquells individus com jo a qui no els ha fet fàstic ni grima devorar una menja, sigui aquesta esquisida o no. Per a mi menjar és afrontar amb naturalitat i un punt de passió una necessitat fisiològica indiscutible, indispensable per continuar fent la viu viu. Però també es deixar-se portar per la golafreria, pel desig, encarar el plat o les viandes amb deliri, segur que allò que ingeriré em produirà un alt grau de fruicció, mal que sigui en homenatge a la gana que han passat els meus avantpassats al llarg dels temps. Menjar és escurar el plat i mirar de reüll el de veí desganat per veure de frota-li allò que la seva falta d'esma el farà deixar. És molt lleig deixar res al plat si el que es deixa és comestible, és una actitud deplorable i criticable. Però ai las!, menjar, de la manera que a mi m'agrada està mal vist. Menjar amb gana, que és la millor manera de menjar, sembla cosa de pobres o de golafres incurables, i en aquesta manera de pensar hi ha contribuït d'una manera penosa la nova cuina, la cuina moderna. Avui en dia la gent no van al restaurant a atipar-se, a disfrutar, van a tastar prudentment les quatre cagallufes ben guarnides que el xef diposita acuradament en el plat i a parlar del que han menjat i begut en d'altres restaurants tan fats com el que els ocupa en aquell moment. En els restaurants fins no veus la gent abocant-se al plat, bevent a galet, llescant pa sense fre, fent un bon rot en acabar. Per veure escenes tan plaents com les que acabo de descriure has d'entrar en un bar de menú freqüentat per manobres, camioners o d'altra gent els oficis dels quals els fan estimar i valorar allò que mengen i que no parlen del que han menjat en el bar del costat, parlen de dones, de futbol, de borratxeres amb els amics, de coses veritablement vives.
Menjar s'ha convertit, doncs, en un exercici d'esnobisme, en un afer cultural més, com anar al teatre , llegir un llibre o escoltar un concert quan el fet de menjar és un acte primari, com follar, dormir o cagar. Després li podem posar al darrera tota la literatura que volguem, però si un aliment, si un plat no et fa salivar, no et converteix en un depredador famolenc davant la presa, no és un plat de veritat, no alimenta.
A mi que m'agrada menjar i cuinar, frueixo amb bogeria quan, després de preparar el sopar o el dinar, crido els meus fills a taula i vénen espaorits, febrosos a seure, per tal d'abocar-se al plat de la mateixa manera que els garrins s'amorren als mugrons de la berra. Veure'ls com engullen, masteguen malament, i com es miren temerosos que un li foti part de la manduca a l'altre, em reconforta amb l'espècie, més que res, pel respecte que em mereix el menjar en si.
He de confessar, però, que avui, víctima dels meus propis excessos, hauré de fer dieta. Una dieta paliativa a base de peix bullit amb verdures, arròs bullit i poma ratllada. Tot i el poc estimulant del menú, me'l menjaré amb un punt de delectança, de plaer mesurat, aquell que proporciona el fet de saber que el meu sistema digestiu es recuperarà gràcies a l'efecte balsàmic d'aqueste menges dètètiques de malalt, i que molt aviat podré tornar a abusar i a gaudir amb plenitud d'allò que més m'agradi.

Infidelitat versus lleialtat

VISCA LA MULTILATERALITAT

Fa poc l'Aitana Sánchez Gijón parlava de la infidelitat en un article a la Vanguardia. Ella defensava la lleialtat com a valor en contraposició a la fidelitat. La lleialtat en aquest sentit suposaria mantenir els vincles amb la parella, respectar i seguir un projecte en comú. Aquesta lleialtat, segons l'Aitana, no es trencaria per una o més "infidelitats", o sigui, per tenir coneixement bàsicament carnal amb d'altra gent de forma més o menys esporàdica.
M'agrada el punt de vista de l'Aitana, tot i que penso que la qüestió no es ventila tan ràpidament i que és més peluda i plena d'arestes. I ho és perquè afecta a la intimitat de cadascú, un espai fosc, complexe i tot sovint inconfesable i opac fins i tot per un mateix.
La primera reflexió em porta a preguntar-me el perquè, sent la infidelitat un costum tan universal com és, es porta tan d'amagat. Per què? Amb què ens trobaríem si de cop els i les infidels sortissin de l'armari? Em fa l'efecte que amb una munt de gent de tota classe i índole. Un munt de gent que té relacions esporàdiques amb d'altra gent, que no vol renunciar-hi però que no ho manifesta públicament per tal, básicament, de no espatllar la seva relació de parella, o perquè simplement no li dóna la gana d'anar esventant la seva vida privada. Si és així, i crec que en molts casos és així, si una relació més o menys esporàdica pot ser un fet positiu, i també pot resultar positiu el fet de mantenir els vincles amb la parella, què impideix que parella i infidelitats convisquin amb harmonia i bon humor? Un ancestral i vigorós sentit de la possessió que domina tan homes com dones i una educació i un entorn social que reforcen aquest sentiment.
Per això cal desterrar alguns principis comúnment acceptats, com el que afirma que les infidelitats demostren el mal estat de la parella, quan tant sols demostra que la parella ha entrat en un estadi diferent( de vegades bo, devegades dolent). Un altre principi que cal abocar al cubell de reciclatge és el que admet com acceptable i encomiable que un solter/a pugui tenir relacions esporàdiques i en canvi algú aparellat o casat no. Com a casat, hi protesto enérgicament. Però si hi ha un corrent de pensament destestable i que fa venir basques és el que sosté que una nova relació ha de comportar ineluctablment el final de l'anterior. En nom d'un amor cec, estret de mires, guenyo i malaltís, un nou enamorat/da ha de abocar tot els seus cinc sentits en el seu nou objecte de passió. Els altres que es fotin.
Al llarg dels anys puc afirmar que conèixer gent nova, relacionar-m'hi, ha estat no tant sols enrequidor, si no entretingut, divertit i apassionant. COmprenc que els conflictes i maldecaps que genera el tema de les parelles i de les noves relacions és difícil de resoldre, i jo no en tinc la clau, tot i que si una petita norma: intenta ser respectuós tant amb les amistats noves, com amb les antigues. L'altre dia algú parlava, per tal d'explorar noves formes de relació de la Multilateralitat en les relacions afectives. Tot i que sense saber ben bé perquè, ni com es porta això de la multilateralitat, jo m'en declaro, em declaro Multilateral.

Les fotografies no demostren res

Es tracta d'una agressió de caire racista?


Les imatges, siguen aquestes vídeos o fotografies no expliquen res, o expliquen ben poca cosa. Fixem-nos, per exemple en la fotografia que encapçala aquestes notes. Podríem deduir-ne, fàcilment, que es tracta d'una agressió racial, donat que un home blanc colpeja a un home negre que esta agenollat a terra, mentres un tercer home, aquest fumant impàvidament, sembla disfrutar veient la baralla. D'entrada queda establert d'una manera tàcita que l'agressor és l'home blanc i que la víctima és un home negre. Però podria haver estat a l'inrevès. Potser l'home blanc ha estat atacat en primer lloc pel negre, i aquest simplement s'està defensant de l'agressió. Però hi ha més preguntes a fer-se... De qui és la bicicleta recolzada davant la botiga de roba? Són insensibles les persones que contemplen el que passa sense fer res? Doncs no podem afirmar que l'home blanc sigui racista o que no hi sigui, ni que l'home blanc sigui l'agressor o que ho sigui el negre, ni tant sols que els personatges singuin insensibles o que no ho siguin. I no podem dir-ne res de l'escena perquè les fotografies transmeten ben poca informació del que passa i, a més, la transmeten deformada. En aquest cas, jo que sé l'origen de la fotografia, puc afirmar que, en principi, no hi ha ni racisme ni agressió. Per què? Perquè es tracta d'un fotograma del rodatge d'una pel·lícula. Però, tot i que no ho fos, no podríem dir-ne gran cosa.



Són aquests nens orfes de guerra o no ho són?

La foto de dalt és la d'uns nens del Darfur. Em podríem deduir de la fotografia que aquests nens són orfes, o que han estat víctimes de la guerra? Amb fotografies com aquesta, ONGes i organitzacions de tota mena, convencen benintencionats europeus a acollir nens orfes i ferits i sembla que, gràcies a aquest impuls altruista fet al caire de l'emoció que desperta una imatge, un gran nombre de nens han pogut ser separats dels seus pares forçadament.

Més imatges i aquestes en moviment i relacionat amb el tema de la "crisi del Txad". Gent del meu entorn aixecaven el crit al cel indignats després de veure les imatges de les hosteses i la tripulació del vol que havia anat al Txad a compte de l'ONG l'arche de Zoe empresonats i humiliats pels seus vigilants i per una població indignada. Jo els demanava que, al marge de la innocència o no dels inculpats, pensessin que hauria passat si un avió amb una tripulació de negres, hagués vingut a Catalunya amb una ONG a emportar-se al Txad un grup de nens blancs presumptament abandonats pels seus pares per ser adoptats per famílies d'aquell llunyà país. Un cop descobert el frau, els hauríem deixat abandonar el país sense un judici que aclarís les responsabilitats de cadascú?
Al marge d'aquestes consideracions, he d'afirmar que me n'alegro de l'alliberament de les hosteses i els periodistes, i espero que aviat dels membres masculins de la tripulació, tot i que, mirat fredament, sembla que l'alliberament d'uns comdena irreversible i fredament els altres.

La família no és una institució democràtica

Un nen rabassut fent la salutació militar a son pare, com ha de ser.

Hi ha pares qui embuits dels principis de la pedagogia moderna, amb un esperit obert i liberal, renuncien a l'exercici de manar dins l'àmbit familiar. El resultat de la manca de lideratge en una família és una descendència maleducada, capriciosa,apàtica i, paradoxalment, amb trets autoritaris, l'efecte contrari del que es volia aconseguir amb un ambient permisiu. En una família manen els pares i els fills obeeixen, és un principi que no admet discussió i que la renúncia del qual hauria de suposar alguna mena de sanció administrativa o, fins i tot ,penal. L'educació és l'exercici de la repressió suficient per tal d'infiltar en la prole els costums, normes i principis que els faran socialment acceptables. Una cosa és educar els nens en els valors de justícia, democràcia i igualtat que defineixen el marc òptim de convivència entre adults, i l'altra creure que una llar és un parlament amb dret d'elecció.
ELs pares són pares, no els amics ni els col·legues dels seus fills. Els pares han de transmetre afecte, comprensió, tolerància i educació als seus fills, però alhora han de ser respectats i fins i tot temuts. Els nanos, que són espavilats de mena, ja buscaran els camins per sostreure's de l'autoritat paterna, de buscar-ne els límits, de criticar-la i també de rebutjar-la. Aquest és el seu paper. Els pares, però, amatenents, han d'estar alerta per, des de la distància que dóna entendre que pares i fills no són iguals, reprimir-los quan trasppassin la ratlla de lo tolerable i siguin descoberts.
No sóc amic dels meus fills, ni pretenc ser-ho, d'amics ja en tenen. Sóc el seu pare, el personatge que, equivocadament o no, els imposa una manera de fer.

Insatisfacció permanent

Ratolí per a dones insatisfetes amb la seva imatge

He de reconèixer que em costa força dedicar la meva atenció a escrutar les interioritats i complexitats de la psique de les dones, considerant que el tema escapa a les meves possibilitats i que, posats a desentrellar temes complexos, prefereixo enfrontar-me a la discontinuïtat entre espai i temps, o a la física de partícules. Tot i això m'encanta relacionar-me, xerrar i compartir experiències amb elles, les dones, i és per això que em dol sobremanera l'alt grau d'insatisfacció de les senyores que acaba convertint-se en un dels seus trets característics. Aquesta insatisfacció afecta en primer lloc i d'una forma abusiva a la seva imatge personal, al seu aspecte físic, a la manera d'anar vestides, amb els maldecaps, transtorns i angúnies que això provoca. Però no acaba aquí la cosa la insatisfacció es trasllada tot sovint a l'entorn, a la decoració de la casa, al modus de viure, al treball, a la manera de gaudir de l'oci, i en casos extrems als amics i a la parella. Aquesta insatisfacció provoca una mena d'estranya paranoia que convida a l'afectada a malfiar-se de tots els que l'envolten, per por a què no acompleixin les expectatives, bé sigui un grup de manobres que han de fer una reforma a casa, bé sigui el tapisser que ha de canviar l'entapissat d'un sofà o l'amic amb qui s'havia previst sortir per passar una vetllada agradable.
No sé on radica aquesta insatisfacció permanent, però estic ben segur que posant-t'hi voluntat hauria de tenir cura, per exemple acceptant d'entrada que el món no és perfecte, i que les imperfeccions són d'allò més estimulant, tant les pròpies com les alienes.