Bloc de notes

El vi

2008-02-29T15:59:00.003+01:00

Els borratxos de Velázquez

M'agrada el vi tant com m'agrada el pa, és més, no concebeixo un sense la companyia de l'altre. M'agrada el vi en un grau que voreja la passió i és per aquesta raó que em fastigueixa sobremanera que un producte fet pel gaudi dels sentits hagi acabat pervertint-se en transformar-se en una mena d'absurda creació intelectual. Abans només bebien vi la gent del poble ras, ara qualsevol persona amb suposades inquietuds culturals acaba demanant vi com una nova forma de snobisme. La primera conseqüència nefasta d'aquest procés és l'alçada extraordinària del preu dels vins, la segona és haver d'escoltar converses de suposats entesos i exercicis dialèctics absurds sobre les qualitats de tal o qual caldo. El vi pot aguantar un viatge agitat, una temperatura inadequada, una ampolla cursi, un got brut, una obertura de l'ampolla defectuosa, però no tolera un discurs pedant. L'altre cosa que no aguanto és la forma de beure: la gent s'ha acostumat a beure vi a petites glopadetes, com si es tractés d'un nèctar extrany, i l'ensuma com si tingués al davant un perfum exòtic. No! EL vi es beu a doll, un s'entrega al vi com si es tractés del primer polvo amb una dona llargament desitjada, sense preàmbuls, amb passió, a lo bèstia.
L'altre és el tema del recipient per beure vi. Tot i que en aquest punt no sóc estricte, i bec el vi sense manies allí on me l'aboquin, crec que el receptacle ideal per rebre el vi és el got, un got de vidre transparent, no gaire gran, per sota dels 200 cc de capacitat. Les copes de cristall que estan bé per treure-les el dia de Nadal haurien d'estar prohibides la resta de l'any. La copa, aquesta copa adotzenada, l'anomenada de cata, és més apta pel comentari que pel glop. De les altres se'n fa ús i abús. He vist servir vins de rioja en llargarudes copes de Burdeus i priorats en copes de borgonya: acabem aquesta farsa.
M'agrada beure vi amb els amics i no entendria que el beguéssim en una copa fina, com si fóssim amants. Un vi amb un amic exigeix un got, per poder agafar-lo amb força. El porró, en una altra època omnipresent a les taules, és una altra forma excel·lent de beure vi, un vi que sigui un punt aspre, fort, que et deixi la boca, la gola i l'estómac negats de gust i vernissats d'aromes.
En el món en què vivim tenim cada cop menys ocasions per sentir, per això demano aquí i ara, que si us agrada un vi us el beveu i que si us agrada molt en beveu molt i calleu i que guardeu curosament els secrets dels plaers que us ha proporcionat aquest extraordinari líquid de la mateixa manera que guardaríeu el secret de les sensacions viscudes després d'haver passat la nit amb la dona estimada, si és que us l'estimeu de debó.

PA

2008-01-18T18:18:00.000+01:00

Cistella de pa de Dalí

Em fa l'efecte que aquest escrit acabarà adquirint un to massa ensucrat i cursi per culpa del tema que el protagonitza, el pa, un aliment pel qual sento una passió cega. El pa és l'obra més magna, completa i saborosa que ha donat la humanitat. Si mai arribessin uns extraterrestres al nostre planeta, caldria contactar amb ells d'alguna manera i ser amables per tal de no crear malentesos. Caldria, doncs, fer-los un present que trenqués el gel i els inspirés confiança, i crec que aquest present hauria de ser un pa acabat de sortir del forn, un bon pa s'entén, no una llesca de bimbo ni una baguette de plastilina. Un bon pa acabat de sortir d'un forn ( si és de llenya millor, però si no tant se val), fa una flaire única, exquisida, que no tant sols estimula les narius si no que és capaç de penetrar-te tots els porus de la pell fins posar-te-la de gallina i arrencar-te un plor convulsiu. L'olor a pa supera en molt qualsevol aroma que hi hagi en aquest planeta, ni fragàncies florals, ni l'olor a gespa humida, ni aquell aire un punt agre i un punt dolç del pit d'una mare després d'alletar el seu petit. No, l'aroma a pa és més delicat que el d'una violeta a l'hivern i més embriagador que el exhala l'entrecuix de l'estimada. I té mèrit, perquè el pa no deixa de ser un producte artificial, un artefacte nascut del giny humà, a l'igual que un coixinet a boles o un pot de harpic. Amb el descobriment del pa hem superat l'obra de la mare naturalesa de lluny i ens hem convertit en Déus. I no exagero. El pa, en el nostre món occidental, va ser el motor de la civilització, el detonant d'una revolució sense precedents en l'espècie humana, la punta de llança d'un progrés que no s'ha deturat des de llavors.
És per això que cal tractar el pa amb molta cura, des de la seva elaboració, de la seva compra, de quant el desem, de quan el portem a taula, de quan el partim. Perquè el pa, el pa de barra, no es pot tallar, s'ha de partir. Un ha d'arrencar un tros de pa amb les mans, sentir com cruix la crosta, com gemega la molla, com s'escapa un petit aroma subtil que havia estat pres en el moment de la cocció, veure com les mans s'enfarinen lleument. El pa de pagès és diferent, cal llescar-lo, a casa, amb un gavinet que no sigui de serreta, i fer-ho després que hagin passat unes bones hores que ha sortit del forn.
Encara no ho he dit tot sobre el pa, ja continuaré un altre dia, perquè ara, que ja està a punt de sortir la darrera fornada del dia, me'n vaig pitant a comprar un parell de barres pel sopar d'aquest vespre. Què què soparé? Pa, pa acompanyat d'alguna cosa. Tant se val.

Ja no sabem menjar

2008-01-09T18:20:00.000+01:00

Bodegó de Paul Gauguin

Que m'agradi menjar no té cap mèrit. La naturalesa ha seleccionat al llarg dels temps aquells individus com jo a qui no els ha fet fàstic ni grima devorar una menja, sigui aquesta esquisida o no. Per a mi menjar és afrontar amb naturalitat i un punt de passió una necessitat fisiològica indiscutible, indispensable per continuar fent la viu viu. Però també es deixar-se portar per la golafreria, pel desig, encarar el plat o les viandes amb deliri, segur que allò que ingeriré em produirà un alt grau de fruicció, mal que sigui en homenatge a la gana que han passat els meus avantpassats al llarg dels temps. Menjar és escurar el plat i mirar de reüll el de veí desganat per veure de frota-li allò que la seva falta d'esma el farà deixar. És molt lleig deixar res al plat si el que es deixa és comestible, és una actitud deplorable i criticable. Però ai las!, menjar, de la manera que a mi m'agrada està mal vist. Menjar amb gana, que és la millor manera de menjar, sembla cosa de pobres o de golafres incurables, i en aquesta manera de pensar hi ha contribuït d'una manera penosa la nova cuina, la cuina moderna. Avui en dia la gent no van al restaurant a atipar-se, a disfrutar, van a tastar prudentment les quatre cagallufes ben guarnides que el xef diposita acuradament en el plat i a parlar del que han menjat i begut en d'altres restaurants tan fats com el que els ocupa en aquell moment. En els restaurants fins no veus la gent abocant-se al plat, bevent a galet, llescant pa sense fre, fent un bon rot en acabar. Per veure escenes tan plaents com les que acabo de descriure has d'entrar en un bar de menú freqüentat per manobres, camioners o d'altra gent els oficis dels quals els fan estimar i valorar allò que mengen i que no parlen del que han menjat en el bar del costat, parlen de dones, de futbol, de borratxeres amb els amics, de coses veritablement vives.
Menjar s'ha convertit, doncs, en un exercici d'esnobisme, en un afer cultural més, com anar al teatre , llegir un llibre o escoltar un concert quan el fet de menjar és un acte primari, com follar, dormir o cagar. Després li podem posar al darrera tota la literatura que volguem, però si un aliment, si un plat no et fa salivar, no et converteix en un depredador famolenc davant la presa, no és un plat de veritat, no alimenta.
A mi que m'agrada menjar i cuinar, frueixo amb bogeria quan, després de preparar el sopar o el dinar, crido els meus fills a taula i vénen espaorits, febrosos a seure, per tal d'abocar-se al plat de la mateixa manera que els garrins s'amorren als mugrons de la berra. Veure'ls com engullen, masteguen malament, i com es miren temerosos que un li foti part de la manduca a l'altre, em reconforta amb l'espècie, més que res, pel respecte que em mereix el menjar en si.
He de confessar, però, que avui, víctima dels meus propis excessos, hauré de fer dieta. Una dieta paliativa a base de peix bullit amb verdures, arròs bullit i poma ratllada. Tot i el poc estimulant del menú, me'l menjaré amb un punt de delectança, de plaer mesurat, aquell que proporciona el fet de saber que el meu sistema digestiu es recuperarà gràcies a l'efecte balsàmic d'aqueste menges dètètiques de malalt, i que molt aviat podré tornar a abusar i a gaudir amb plenitud d'allò que més m'agradi.

Infidelitat versus lleialtat

2007-12-19T18:08:00.000+01:00

VISCA LA MULTILATERALITAT

Fa poc l'Aitana Sánchez Gijón parlava de la infidelitat en un article a la Vanguardia. Ella defensava la lleialtat com a valor en contraposició a la fidelitat. La lleialtat en aquest sentit suposaria mantenir els vincles amb la parella, respectar i seguir un projecte en comú. Aquesta lleialtat, segons l'Aitana, no es trencaria per una o més "infidelitats", o sigui, per tenir coneixement bàsicament carnal amb d'altra gent de forma més o menys esporàdica.
M'agrada el punt de vista de l'Aitana, tot i que penso que la qüestió no es ventila tan ràpidament i que és més peluda i plena d'arestes. I ho és perquè afecta a la intimitat de cadascú, un espai fosc, complexe i tot sovint inconfesable i opac fins i tot per un mateix.
La primera reflexió em porta a preguntar-me el perquè, sent la infidelitat un costum tan universal com és, es porta tan d'amagat. Per què? Amb què ens trobaríem si de cop els i les infidels sortissin de l'armari? Em fa l'efecte que amb una munt de gent de tota classe i índole. Un munt de gent que té relacions esporàdiques amb d'altra gent, que no vol renunciar-hi però que no ho manifesta públicament per tal, básicament, de no espatllar la seva relació de parella, o perquè simplement no li dóna la gana d'anar esventant la seva vida privada. Si és així, i crec que en molts casos és així, si una relació més o menys esporàdica pot ser un fet positiu, i també pot resultar positiu el fet de mantenir els vincles amb la parella, què impideix que parella i infidelitats convisquin amb harmonia i bon humor? Un ancestral i vigorós sentit de la possessió que domina tan homes com dones i una educació i un entorn social que reforcen aquest sentiment.
Per això cal desterrar alguns principis comúnment acceptats, com el que afirma que les infidelitats demostren el mal estat de la parella, quan tant sols demostra que la parella ha entrat en un estadi diferent( de vegades bo, devegades dolent). Un altre principi que cal abocar al cubell de reciclatge és el que admet com acceptable i encomiable que un solter/a pugui tenir relacions esporàdiques i en canvi algú aparellat o casat no. Com a casat, hi protesto enérgicament. Però si hi ha un corrent de pensament destestable i que fa venir basques és el que sosté que una nova relació ha de comportar ineluctablment el final de l'anterior. En nom d'un amor cec, estret de mires, guenyo i malaltís, un nou enamorat/da ha de abocar tot els seus cinc sentits en el seu nou objecte de passió. Els altres que es fotin.
Al llarg dels anys puc afirmar que conèixer gent nova, relacionar-m'hi, ha estat no tant sols enrequidor, si no entretingut, divertit i apassionant. COmprenc que els conflictes i maldecaps que genera el tema de les parelles i de les noves relacions és difícil de resoldre, i jo no en tinc la clau, tot i que si una petita norma: intenta ser respectuós tant amb les amistats noves, com amb les antigues. L'altre dia algú parlava, per tal d'explorar noves formes de relació de la Multilateralitat en les relacions afectives. Tot i que sense saber ben bé perquè, ni com es porta això de la multilateralitat, jo m'en declaro, em declaro Multilateral.

Les fotografies no demostren res

2007-10-31T11:10:00.000+01:00

Es tracta d'una agressió de caire racista?

Les imatges, siguen aquestes vídeos o fotografies no expliquen res, o expliquen ben poca cosa. Fixem-nos, per exemple en la fotografia que encapçala aquestes notes. Podríem deduir-ne, fàcilment, que es tracta d'una agressió racial, donat que un home blanc colpeja a un home negre que esta agenollat a terra, mentres un tercer home, aquest fumant impàvidament, sembla disfrutar veient la baralla. D'entrada queda establert d'una manera tàcita que l'agressor és l'home blanc i que la víctima és un home negre. Però podria haver estat a l'inrevès. Potser l'home blanc ha estat atacat en primer lloc pel negre, i aquest simplement s'està defensant de l'agressió. Però hi ha més preguntes a fer-se... De qui és la bicicleta recolzada davant la botiga de roba? Són insensibles les persones que contemplen el que passa sense fer res? Doncs no podem afirmar que l'home blanc sigui racista o que no hi sigui, ni que l'home blanc sigui l'agressor o que ho sigui el negre, ni tant sols que els personatges singuin insensibles o que no ho siguin. I no podem dir-ne res de l'escena perquè les fotografies transmeten ben poca informació del que passa i, a més, la transmeten deformada. En aquest cas, jo que sé l'origen de la fotografia, puc afirmar que, en principi, no hi ha ni racisme ni agressió. Per què? Perquè es tracta d'un fotograma del rodatge d'una pel·lícula. Però, tot i que no ho fos, no podríem dir-ne gran cosa.

Són aquests nens orfes de guerra o no ho són?

La foto de dalt és la d'uns nens del Darfur. Em podríem deduir de la fotografia que aquests nens són orfes, o que han estat víctimes de la guerra? Amb fotografies com aquesta, ONGes i organitzacions de tota mena, convencen benintencionats europeus a acollir nens orfes i ferits i sembla que, gràcies a aquest impuls altruista fet al caire de l'emoció que desperta una imatge, un gran nombre de nens han pogut ser separats dels seus pares forçadament.

Més imatges i aquestes en moviment i relacionat amb el tema de la "crisi del Txad". Gent del meu entorn aixecaven el crit al cel indignats després de veure les imatges de les hosteses i la tripulació del vol que havia anat al Txad a compte de l'ONG l'arche de Zoe empresonats i humiliats pels seus vigilants i per una població indignada. Jo els demanava que, al marge de la innocència o no dels inculpats, pensessin que hauria passat si un avió amb una tripulació de negres, hagués vingut a Catalunya amb una ONG a emportar-se al Txad un grup de nens blancs presumptament abandonats pels seus pares per ser adoptats per famílies d'aquell llunyà país. Un cop descobert el frau, els hauríem deixat abandonar el país sense un judici que aclarís les responsabilitats de cadascú?
Al marge d'aquestes consideracions, he d'afirmar que me n'alegro de l'alliberament de les hosteses i els periodistes, i espero que aviat dels membres masculins de la tripulació, tot i que, mirat fredament, sembla que l'alliberament d'uns comdena irreversible i fredament els altres.

La família no és una institució democràtica

2007-10-25T11:59:00.000+02:00

Un nen rabassut fent la salutació militar a son pare, com ha de ser.

Hi ha pares qui embuits dels principis de la pedagogia moderna, amb un esperit obert i liberal, renuncien a l'exercici de manar dins l'àmbit familiar. El resultat de la manca de lideratge en una família és una descendència maleducada, capriciosa,apàtica i, paradoxalment, amb trets autoritaris, l'efecte contrari del que es volia aconseguir amb un ambient permisiu. En una família manen els pares i els fills obeeixen, és un principi que no admet discussió i que la renúncia del qual hauria de suposar alguna mena de sanció administrativa o, fins i tot ,penal. L'educació és l'exercici de la repressió suficient per tal d'infiltar en la prole els costums, normes i principis que els faran socialment acceptables. Una cosa és educar els nens en els valors de justícia, democràcia i igualtat que defineixen el marc òptim de convivència entre adults, i l'altra creure que una llar és un parlament amb dret d'elecció.
ELs pares són pares, no els amics ni els col·legues dels seus fills. Els pares han de transmetre afecte, comprensió, tolerància i educació als seus fills, però alhora han de ser respectats i fins i tot temuts. Els nanos, que són espavilats de mena, ja buscaran els camins per sostreure's de l'autoritat paterna, de buscar-ne els límits, de criticar-la i també de rebutjar-la. Aquest és el seu paper. Els pares, però, amatenents, han d'estar alerta per, des de la distància que dóna entendre que pares i fills no són iguals, reprimir-los quan trasppassin la ratlla de lo tolerable i siguin descoberts.
No sóc amic dels meus fills, ni pretenc ser-ho, d'amics ja en tenen. Sóc el seu pare, el personatge que, equivocadament o no, els imposa una manera de fer.

Insatisfacció permanent

2007-10-24T11:06:00.000+02:00

Ratolí per a dones insatisfetes amb la seva imatge

He de reconèixer que em costa força dedicar la meva atenció a escrutar les interioritats i complexitats de la psique de les dones, considerant que el tema escapa a les meves possibilitats i que, posats a desentrellar temes complexos, prefereixo enfrontar-me a la discontinuïtat entre espai i temps, o a la física de partícules. Tot i això m'encanta relacionar-me, xerrar i compartir experiències amb elles, les dones, i és per això que em dol sobremanera l'alt grau d'insatisfacció de les senyores que acaba convertint-se en un dels seus trets característics. Aquesta insatisfacció afecta en primer lloc i d'una forma abusiva a la seva imatge personal, al seu aspecte físic, a la manera d'anar vestides, amb els maldecaps, transtorns i angúnies que això provoca. Però no acaba aquí la cosa la insatisfacció es trasllada tot sovint a l'entorn, a la decoració de la casa, al modus de viure, al treball, a la manera de gaudir de l'oci, i en casos extrems als amics i a la parella. Aquesta insatisfacció provoca una mena d'estranya paranoia que convida a l'afectada a malfiar-se de tots els que l'envolten, per por a què no acompleixin les expectatives, bé sigui un grup de manobres que han de fer una reforma a casa, bé sigui el tapisser que ha de canviar l'entapissat d'un sofà o l'amic amb qui s'havia previst sortir per passar una vetllada agradable.
No sé on radica aquesta insatisfacció permanent, però estic ben segur que posant-t'hi voluntat hauria de tenir cura, per exemple acceptant d'entrada que el món no és perfecte, i que les imperfeccions són d'allò més estimulant, tant les pròpies com les alienes.

ODIO EL BON TEMPS

2007-10-18T19:52:00.000+02:00

Odio el bon temps!

Avui ha fet un dia horrible, asoleiat,clar, lluminós, un fet que no és estrany que passi a la tardor en la nostra latitud, però que a mi em fastigueja i em deprimeix. A mi m'agrada el mal temps, els dies rúfols, grisos, tapats i plujosos sense arribar a tempestuosos. Les tempestes sobtades acaben tenint un happy end ridícul i kitch que és l'aparició de l'arc de sant Martí i el retorn a la preponderància de la llum. En canvi un cel tapat de color gris plom garanteix una pluja persistent i continuada, que no dómna esperança a l'aparició sobtada i orgullosa de la llum. I quins avantatges tenen aquests dies sobre els altres? Per començar el color, la forma i la textura de les coses pren una dimensió més íntima, més real, amb més matisos, allunyada dels colors de parxís i de les textures planes que proporciona l'abundància de llum. A més, des del punt de vista psicològic, els dies grisos predisposen al treball reposat, a la claredetat d'idees, a la introsprecció, a la intimitat. Els dies tapats i grisos són silenciosos, els dies clars són sorollosos i cridaners. El fred desvetlla la imaginació, la calor satura els sentits.
Es parla molt darrerament de les conseqüències nefastes que ens reportarà el canvi climàtic, de l'augment de la temperatura, del descens, en la nostra latitud, de les precipitacions. Sí això és així, que així sembla que és, perdrem, perdré, els dies que més m'agraden, aquests dies mal anomenats de gossos. Hem d'aturar com sigui aquest canvi climàtic, perquè, desenganyem-nos, el mal temps és el millor dels temps possibles.

religions

2006-09-19T13:05:00.000+02:00

Les religions no són respectables

Davant el daltabaix que han provocat aquests dies les declaracions del pare Benet
XVI sobre la relació entre violència i l'Islam, s'ha pogut sentir en tertúlies, debats i fòrums la nefasta expressió de què s'han de respectar totes les creences i les religions. No, no s'han de respectar les creences ni les religions, allò que cal garantir és la pràctica lliure de les mateixes sempre que no afecti a la llibertat d'altres individus. Les religions, avui dia, són un pesat llaç que arrossega la humanitat, un fre i un deturador del progrés, dels drets humans de la igualtat entre els diferents individus. Les religions, en el seu conjunt i una a una, són un insult a la intel·ligència, una cotilla de dogmes i preceptes que desafien el sentit comú i que menyspreen la raó. Les religions tenen la vocació de convertir els infidels i, sobretot, d'imposar la seva cultura al conjunt de la societat. La fe és el paradigma màxim de la renúncia de l'individu a la seva llibertat, a pensar per si mateix. Ja és hora de què aquells que no practiquem cap religió, ni som creients, proclamem amb força que els valors dels laics constitueixen , a diferència dels dels creients, el pilar de la convivència democràtica.
No, no hem de respectar la religió musulmana perquè és un arcaisme que relega a la dona a la submissió, proclama la virtut de la yihad, o sigui de la violència per tal de convertir els infidels i perquè prohibeix beure una de les poques meravelles que ha creat l'home, el vi i tota classe de begudes espirituoses. No, no hem de respectar la religió catòlica perquè és considera, com totes les altres, la religió verdadera, perquè s'entossudeix a comdemnar l'ús del preservatiu, perquè no accepta la investigació amb cèl·lules mare, perquè amb prou feines accepten una visió descafeïnada de l'evolució. No, no s'ha de respectar el judaisme, perquè creuen que són el poble escollit, perquè són tan ortodoxes que en dissabte no poden prémer ni el botó que acciona un ascensor, perquè una a una les seves normes fan més riure que plorar. I podríem continuar amb totes les altres religions, sacs de despropòsits, cúmuls d'atavismes heretats de la nit dels temps, prejudicis ancestrals, discriminacions ofensives, promeses d'eternitat forasenyades.
Tot i aixó no sóc partidari de prohibir les religions, les religions a mi me les prohibeix la raó, la intel·ligència i el respecte als drets dels éssers humans. I me les prohibeix una causa encara més forta que totes les assenyalades: les religions s'aprofiten del desig de trascendència dels homes, del desig de retrobar els éssers estimats ja desapareguts, de les seves crisis existencials, de l'ofeg que provocar enfrontar-se a l'immensitat d'un món ignot. Les religions aplaudeixen les misèries dels homes i li vénen fum i vanes il·lusions i no en lloen la seva principal grandesa: la d'enfrontar-nos a la vida a tomba oberta, amb la consciència ferma de ser efímers, de ser una anècdota quàntica en l'horitzó de l'espai-temps.
AMÈN

Les Vacances

2006-09-05T16:48:00.000+02:00

Les vacances són, des d'un punt de vista conceptual i pràctic, una anormalitat. Les vacances són la constatació d'un fracàs personal, de què ens passem l'any treballant, de què no ens agrada el que fem i que desitgem deixar de fer-ho encara que sigui tant sols per uns dies. Des d'un punt de vista psicològic les vacances creen infelicitat, stress i angúnies variades, pel desig de què arribin, per la por a què s'acabin, perquè, en molts casos, comporten una convivència amb la parella o la família massa llarga, més temps del que un ésser humà normal i equilibrat pot tolerar. Les vacances provoquen diarrees, insolacions, picors, traumes postvacacionals, inadaptació a la feina, crisi d'identitat i separacions. Les vacances no són un parèntesi, ni un punt i a part, les vacances són uns punts suspensius, un no res buit i anodí que omplim a base de fotografies de llocs impossibles, records de paisatges de cartró pedra i aromes de perfums barats. Les vacances es planifiquen amb el desig de gaudir d'un temps i un espai de felicitat, i acaben sent un potent purgant admninistrat amb una lavativa de dimensions gegantines. Jo aquest any, a l'estiu, he estat feliç, i m'he adonat que la raó era que no he deixat de treballar i que alhora no he deixat de fer allò que més m'agrada, com menjar, dormir, cardar i beure. És tan elt el grau de satisfació que m'ha produït que ara i aquí afirmo que no penso tornar a fer vacances, a partir d'ara faré el que em doni la gana tot l'any.

Discutir és bo per a la salut d'elles

2006-07-31T19:10:00.000+02:00

Un estudi de la Universitat de Boston dirigit per la doctora Elaine Eaker i publicat a la revista de la National Hearth of USA demostra que discutir és bo pel nostre sistema coronari, preferentment per les dones: les dones que discuteixen tenen menys risc de patir malalties cardiovasculars. De la mateixa manera el document afirma que les dones que eviten les confrontacions i guarden silenci tenen quatre cops més possibilitats de morir prematurament. No sé com han aconseguit a la Universitat de Boston trobar dones que guardin silenci, però d'entrada aquest fet demostra que no han reparat en mitjans alhora de tirar endavant l'estudi.

Discutir, i més fer-ho en parella, acostuma a tenir unes normes preestablertes que fan que un no trobi cap diferència entre disputar pel temps que s'ha d'estar el harpic a l'inodor abans de ruixar-lo amb els pixums o bé fer-ho per la crisi del proper Orient. Al meu modest entendre discutir no porta enlloc, es tracta d'un joc subtil que té com a objectiu recomposar la cadena de comandament a casa, a la feina o on sigui. Centrarem el tema en les discusions de parella. Darrera d'una discusió trivial amb la companya, la més trivial que us pogueu imaginar, acostuma a haver-hi un resentiment, una venjança ajornada, un delicte comés en el passat que no ha preescrit i sobre el que s'ha de passar factura. Des de la més estricta neutralitat a què em predisposa el fet de ser home puc afirmar que les disputes acostumen a inciar-les elles, de fet no acostumen, les comencen sempre. I per què? Perquè el món de la dona es molt més complexe que el de l'home, fet de racons i raconets, de connexions inversemblants que nosaltres som incapaços de copsar e intuir. A efectes de càlcul, planificació i intel·ligència, un home seria l'equivalent a un àbac i una dona a un supercomputador. Quin és doncs l'objecte d'una discusió? La primera és molt senzilla i per explicar-la només cal recordar les embestides que es fan dos mascles de cabra quan disputen per una femella: es tracta de saber qui té el control i qui mana. La segona és col·lapsar el nostre sistema d'autodefensa natural, amb preguntes i arguments que irremediablement ens porten a contradir-nos i confondre'ns. Seria l'equivalent a cortcircuitar un sistema d'alarma perquè deixi de ser operatiu. Després d'una discusió un home està com espatllat. En canvi, una dona, tal i com demostra l'estudi, s'ha fet una posta a punt, ha carregat bateries, i està amb més forma que a l'inici de la disputa.
Jo, gràcies a Déu, gaudeixo d'una bona salut, perquè evito sempre que puc les discusions, tot i que de vegades no puc evitar fer-ho, i discuteixo amb la resignació del guerrer que se sap derrotat abans d'entrar en combat.

La Felicitat

2006-07-27T20:41:00.000+02:00

Tenir la felicitat com objectiu és una de les causes principals que fan que les consultes dels psiquiatres estiguin plenes a vesar. La felicitat, per començar, hauria de desaparèixer del diccionari com a nom i tant sols hauria de restar l'entradeta corresponent a l'adjectiu feliç. Allò que commúnment entenem per felicitat és un estat transitori, gairebé efímer. Un pot afirmar en un moment concret, puntual, que és feliç amb la certesa que als pocs segons deixarà de ser-ho. La felicitat és, doncs, com un estornut que buida les narius del polsim que les irritava i que et deixa momentàniament satisfet. La felicitat és com un badall que t'eixampla momentàniament els pulmons i que et prepara per un plàcid son.
La felicitat, si és que de debó existeix va lligada paradoxalment a un fenomen força freqüent: la ignorància. A més dosis d'ignorància, de desconeixement de la realitat, d'innòpia davant els perills que t'amenacen, de tansenfutisme davant de les preguntes més transcendentals, de ceguesa davant el patetisme propi i dels altres, més felicitat. Davant d'aquestes afirmacions ens hauríem de preguntar perquè no hi ha més gent feliç, i la resposta és molt senzilla, està ple de gent feliç que ignora que ho és. Perquè ser feliç i saber-ho són dos fets contradictoris: un nadó dormint plàcidament al llit és feliç perquè no ho sap. Si éxistís un llumí amb consciència que volés esbrinar quina és la seva naturalesa, simplement hauria de fregar el seu caparró contra la superfície rugosa de la capseta que el contè i, en inflamar-se, dasapereixeria ell i la seva voluntat de descobrir quin era el seu paper en aquest món. Voler ser feliç s'assembla a aquesta quimera. Groucho Marx afirmava que la felicitat és un plat de patates fregides, una manera ben lúcida de copsar el sentit últim de la felicitat.
Jo puc confesar que no sóc feliç i que no m'importa gens no ser-no, i que, el fet que aquest deliri de la felicitat no m'afecti em satisfà i em tranquil·litza, fins el punt que, de vegades, em sento estranyament feliç.

Déu, 2a part

2006-07-17T18:21:00.000+02:00

Ens havíem quedat amb els avantatges que suposa disposar d'un Déu immutable que, a més, té el do de concedir-te la vida eterna. Seguim amb el capítol d'ofertes divines. Disposar d'un codi moral que et digui allò que és bo i allò que és dolent, simplifica un munt l'existència. Aquells que, descreguts com som, no tenim un codi moral prefixat, vivim en un etern desgavell ètic tot i que el dissimulem i, al capdavall, un cert desordre existencial. Déu és, com a jutge de les pròpies accions, un interlocutor més imparcial que no pas un mateix, més donat a trobar excuses per justificar-te un o altre compartament. És cert que els codis morals de les diferents religions són rígids de collons, però, coi!, en aquest món no és pot tenir tot, si vols codi moral, t'has d'atendre a les conseqüències. Lleis, manaments, credos, configuren un entorn tan clar i fàcil de seguir com el codi de senyals de trànsit.i aquí radica el seu èxit. Fins i tot, en el cas de saltar-te'l tens una penitència i un perdó assegurat. Un codi ètic personal, tan ben intencionat com es vulgui, acostuma a estar fet de pedaços i retalls, presenta forats més grans que el de les finances marbellís i topa amb contínues contradiccions, com és el fet de què el teu codi no té perquè ser estrictament igual que el de la veïna, sobretot si aquesta està imponent.
I no s'acaba aquí el tema de l'èxit de Déu com invent. Som molts els qui no trobem un sentit clar a la vida i aparentment això no ens comporta gaires problemes. Dic aparentment perquè hi ha sotracs en el transcurs de l'existència que t'hi fan meditar sobre el seu sentit, com arribar a casa sudorós en plena canícula i comprovar que l'aire condicionat no funciona. És en aquests moments en què un medita sobre el sentit de tot plegat, perquè volguem o no, tenim una certa disposició a trobar sentit a les coses.
Per totes aquestes raons, i moltes altres més de caire social i històric, l'invent de Déu ha tingut un èxit que podríem qualificar de sonat. Continuaré un altre dia amb el tema de Déu, perquè hores d'ara estic en crisi, i la meva preocupació principal rau en trobar un tècnic capaç de reparar el meu aire condicionat abans no fineixi acalorat.

Déu, 1a part.

2006-07-14T12:37:00.000+02:00

Déu és, sens dubte, un del invents més reeixits de la humanitat, no n'hi ha cap altre que se'l pugui comparar ni de lluny. És un invent intangible, cert, però d'allò més útil. És tan útil i pràctic que no hi ha cultura ni poble que no tingui el seu Déu o déus. Preguntem-nos per què, un dia qualsevol, un home s'aixeca i es veu en la necessitat de pensar que existeix un ésser superior, li posa un nom i es compromet a adorar-lo i a obeir-lo. Si aquest impuls l'hagués tingut un sol home a la història de la humanitat, un de sol, hauria estat considerat pels seus iguals com un boig, inofensiu, però boig. Però no, aquest impuls l'han tingut milions de persones, i les que no l'han tingut han estat convençudes de grat o a la força de què el tinguessin.
Deia en un principi que Déu és un invent força reeixit i útil perquè soluciona de pet un munt de coses. Us recordeu de la carta del monopoli que et lliura de la presó? Déu és aquesta carta del monopoly, tenint fe en Déu un té dret a tenir existència més enllà de la mort, Déu atorga el do de la immortalitat. Jo ara ja hi firmaria per tenir existència després de mor i qui digui el contrari menteix com un cosac. Vulguis o no, saber que un dia desapareixeràs i que ni de tu ni dels que estimes i aprecies no en quedarà ni rastre fa venir una mica d'angoixa. Però el tema de la immortalitat, sent important com és, no és la única prestació d'aquest vehicle tot terreny que és Déu. En un món que és fluid per naturalesa, on el temps marca imperturbable canvis en coses i persones, on res és ara com era abans de prémer la darrera lletra d'aquesta frase, un se sent molts cops marejat com una sopa, com si estigués muntat sempre sobre el Dragon Khan. És aquí on, un ésser que és immutable, que es troba més enllà del temps i l'espai, constitueix un aixopluc de primera categoria, un pal rígid i fix enmig d'un camp de sorres bellugadísses.
Hi ha més raons perquè Déu sigui, com he dit al principi, l'invent en majúscules de la humanitat, però ho deixaré per un altre dia, perquè, a força de pensar en Déu, corro el risc de creure-hi, i, llavors, el que aquí deixés per escrit no tindria cap valor, per interessat i parcial.

Antònims 2a part : Desig i parella.

2006-07-10T10:41:00.000+02:00

El desig és un molest pessigolleix que afecta l'espina dorsal i que sol comportar canvis importants en el comportament de l'afectat/da, que van des de la suduració i les tremolors fins la secreció involuntària de babositats en els casos més extrems. El desig és un fenomen d'allò més senzill, un acostuma a desitjar allò que no té o que queda fora del seu abast momentani.Un cop satisfet, el desig acostuma a desaparèixer i amb ell les molèsties que solen acompanyar-lo. L'església catòlica que és antiga i sàvia, parla en contra del desig i, concretament del desig dins del matrimoni. S'ha de dir que, en aquest cas, no cal fer grans esforços per a ser un bon cristià i evitar el desig dins del matrimoni acostuma a ser una tasca senzilla després d'anys de convivència. I és que el desig, el desig d'algú( no pas estrictament el desig sexual), és un dard que es dispara de casa cap enfora: a la veï/na, al germà/na de la parella, al company/a de la feina... Desitgem allò que no tenim i, tot sovint, allò sobre el que n'ignorem la forma i el contingut. EL desig va acompanyat de moltes dosis d'ignorància de l'objecte sobre el que el projectem. Quants cops no hem desitjat tenir, què sé jo, una peça de roba o un moble, uns binocles o un raspall de dents elèctric i un cop a les nostres mans, aquella passió que ens havia corsecat desapareix, l'objecte esdevé futil,buit i insuls. Amb el desig entre dues persones passa una cosa semblant. El desig neix de la ignoràcia, del desconeixement de l'altre, de les fantasies que hi projectem. Aquesta aseveració es pot comprovar en els pobles petits, on tothom es coneix i on el més normal és que la gent s'aparelli amb veïns d'altres pobles o forasters. No desitjar la pròpia parella no és, doncs, en si cap mal, i l'església fa bé en recomanar-ho, en contra de molts profetes de la moderna sexologia que recomanen fer mil i una bestieses per fer renéixer el desig. No cal. SI un vol fer renéixer el desig en la seva parella hi ha un remei infalible: la separació. Pensar que pots perdre aquella persona que estimés fa despertar-ne el desig a la velocitat de la llum.

Els animals no tenen drets

2006-07-07T12:45:00.000+02:00

Atorgar drets als animals és com voler parlar amb un tub de pasta de dents. Un camí que no porta enlloc perquè els animals no poden ser subjectes de dret. Des de fa molts anys, però, que molts països, inclòs el nostre, atorguen drets als animals. Però, ai las! no a tots els animals, tant sols els de companyia i entre aquests, especialment a gats i gossos. Contra els gats no diré res, simplement recordar que són uns caradures de molt de cuidado. Dels gossos res que ningú no sàpiga, uns lacais disposats a obeir els seus amos i de fotre una mossada els qui no són del seu entorn. Abans que protegir un gos jo protegiria els porcs, animals intel·ligents i que a més ens procuren mil formes de gaudí atorgant-nos les seves carns per embutir. Els porcs, però, no gaudeixen de cap dret específic en la legislació, i des d'aquí reclamo que si els gossos tenen drets, que en tinguin també els porcs, els escarbats, la tènia i les puces.
Bé, malgrat tot aixó, la llei ampara gossos i gats, i un no pot desprendre's d'un gos o d'un gat i abandonar-lo així com així. Per contra, els peixets de colors que poden ser animals que donin tanta companyia o més com qualsevol gos o gat i molta menys murga, poden ser abandonats a la seva sort llençant-los tranquil·lament a la claveguera sense que cap agent de l'autoritat pugui multar-te per acció tan salvatge.
De fet no els atorguem drets als animals, tant sols tenim cura que els que ens cauen simpàtics gaudeixin d'una certa protecció. I quins són els animals que ens cauen simpàtics? El nostre especial subconscient fa que trobem agradosos aquells animals que ens són més propers evolutivament, els que se'ns assemblen, començant, és clar, pels mamífers. Però no tots els mamífer. És curiós, perquè la nostra relació amb els animals convida a una sessió de psicoanàlisi: perquè trobem moníssim un conillet i ens fa fàstic una rata de claveguera? Fet i fet s'assemblen com un ou a un altre. De la mateixa manera trobem elegant l'estampa d'un home a cavall i ridícul el mateix home damunt d'un ruc, o plaent el vol d'una papellona i esgarrifós l'aleteig d'una mosca, ens sembla d'una angelical harmonia veure una vaca alletant el seu vedell i repugnant un escarbat depositant els seus ous en un cau de fems. Hem d'atorgar drets a una panerola, a un escarbat, a una rata de claveguera o a un escorpí?

Per tenir drets s'ha de tenir consciència de tenir-los i voluntat per reclamar-los i, a darrera hora deures a complir. Cap animal és capaç de reclamar un dret i d'acomplir un deure. El dia que un animal es presenti amb una denúncia perfectament complimentada al jutjat, aquell dia podrem dir que aquell animal, i els seus congèneres, comencen a tenir drets.

Pacients i metges

2006-07-04T10:34:00.000+02:00

Pacients i metges

La relació entre pacient i metge, o d'una forma més àmplia entre pacient i sistema sanitari, és com una mena de retorn al jardí d'infància. Metges i infermeres tracten el possible candidat a malalt com si es tractés d'una criatura de parvulari i per tal que se n'adoni opten per utilitzar estratègies destinades a humiliarlo. La primera és l'ús de diminutius. Tot i que ja sóc un home madur em vaig trobar no fa gaire amb una infermera que, davant la necessitat d'obtenir una mostra d'orina, m'informava de què "havia d'agafar amb la maneta, el potet per tal de fer-hi pipi", per acabar d'enfonsar-me va reblar el clau demant-me que, si us plau, no l'omplís massa no fos que vesés. Li vaig comunicar la meva edat i la súplica de què no tornés a usar aquelles expressions perquè, encara que molts cops pugui semblar el contrari, no sóc un imbècil rematat. L'infermera, com és normal, i com se sol fer amb els nens, ni em va escoltar i va continuar amb la seva plàtica de kindergarden. Vaig pensar que, potser, es tractava d'un cas personal, però vaig observar que els demés pacients de la sala eren tractats igual o pitjor.

La medicina és una ciència atrasada que després de dos mil anys d'investigacions encara no ha aconseguit de curar un simple refredat de nas.

Pacients, en aquest cas l'etimologia de pacient il·lustra a la perfecció de quines virtuts ha d'estar dotada la persona que, no tenint més remei, ha de visitar un metge. És convenient fer notar el fet de no tenir més remei, perquè la medicina dins del comput del coneixement és una ciència més inexacta que la meteorologia. Entre els seus avenços caldria destacar que, des del temps d'Hipòcrates, i ja han passat més de dos mil anys d'investigacions, encara no han aconseguit de curar una malaltia tan simple com un refredat de nas. Els metges però, que sota el pes de la realitat d'una història de la medicina carregada d'ensopegades haurien de tenir un punt més d'humilitat, són individus que, llevats d'honroses excepcions, estan carregats d'ínfules. En un primer contacte amb el pacient, el metge ignora moltes coses, tot i així ha de fer esforços per demostrar que sap quin terreny trepitja, i ha de fer veure que aquell pacient no té secrets per a ell. Ell en canvi sí que en té per al pacient, a qui procura desinformar o no informar com a mètode per a tenir-lo lligat al seu particular esclavatge.
Gaudeixo, de moment, d'una salut de ferro, però això no treu que, tard o d'hora, hagi de caure en mans d'un facultatiu. Arribat el moment m'agradaria que fos inexpert, dubitatiu i tímid, qualitats que honren una persona que s'ha d'enfrontar a diari a un món misteriós i complexe com és el cos humà i el seu funcionament.

Secció antònims: comunicació i sexe

2006-06-30T17:17:00.000+02:00

Secció antònims: comunicació i sexe

Tot i que el sexe és una promesa de plaer que crea més espectatives que no pas resultats, no seré jo qui desmereixi els beneficis d'una activitat a totes llums beneficiosa, tant per l'organisme com per l'esperit. El sexe, tan si és ben o mal executat, és un dels intents més reexits de comunicació no verbal entre dos o més individus. Atenció al tema, no verbal, vol dir que, tot i que és puguin emetre diferents sons mentres es fa el fet, i que fins i tot es pot articular un mot o una frase curta, la cuina del sexe està en el lliure joc de carns, olors i humitats.
Tot sovint ens trobem, però, amb persones i experts de tota índole, que proclamen la virtut de parlar de sexe en parella, i no tan sols abans o despres de practicar-lo, si no durant el fet. Una altre dia m'agradarà parlar dels desavantatges de parlar de sexe a la parella, d'intercanviar sensacions i raons. Avui em limitaré a comentar el fet de parlar en plena costellada: estic en contra de fer preguntes o de contestar-les quan una parella s'esta rebregant, més que res per respecte a la feina que s'esta duent a terme. Una de les preguntes més sentides, repitides i odioses és aquella que se sol fer de preguntar-te enmig del merder que representa l'embolic de dos cosos, si l'estimes. La pregunta té mala llet, te molta mala llet. En primer lloc perquè sol desconcentrar molt i en segon lloc perquè mereix ser resposta amb una mentida, sigui aquesta el sí o el no. Preguntar a algú que tens a sota o a sobre si t'estima és un cas clar de xantatge que hauria de ser admés pels tribunals.
Una altra cosa que se sol prodigar en aquestes lluites d'alcoba és preguntar si et vindria de gust que et fessin tal o qual cosa. Un altre lamentable error. La dinàmica sexual empeny a fer i no pas a demanar permís a cada pas, si hi ha alguna cosa que no agrada generalment es detecta abans no has començat a fer-la, i si no és així, sempre és pot emetre un simple i concís no.
Malgrat tot, crec que s'ha de ser transigent amb una mena de preguntes, aquelles que afecten a la vida domèstica o laboral, com interrogar-se sobre si s'ha tancat el gas de la cuina, si ja s'ha tret el gos a passejar, si s'ha posat a refredar una ampolla, o si ja has complimentat la declaració de la renda. Aquesta mena de qüestions, que poden amoinar el qui les formula, es poden respondre gairebé sense pensar, i deixen l'interrogador tranquil i relaxat sobre la qüestió que el neguitejava.
Volia comentar en aquest punt, una experiència personal, una pregunta insòlita que se'm va fer en un moment de gaudi màxim. Arribat gairebé a aquell punt de no retorn, la que constituïa en aquell moment precís la meva parella em va preguntar: Creus en Déu? I jo que sempre he estat un descregut, i davant la immensitat de la qüestió a respondre i resoldre, vaig respondre que sí. Alleugerit pel final del combat, i sorprés que una pregunta d'aquesta índole no enviés al carall l'irrigació de la ferramenta, vaig començar a meditar-hi. Molts anys després d'aquests fets, sempre que arribo al moment precís en què va ser formulada, la pregunteta en qüestió em torna a picotejar el cap: Existeix Déu?

Les mentides són el pilar de la convivència

2006-06-29T13:12:00.000+02:00

Les mentides són el pilar de la convivència

El mentider és un prohom, un heroi social que amb la seva activitat fa tot el possible per mantenir la convivència, l'equilibri, la tolerància i el respecte mutus. Tots som mentiders, mentiders compulsius i que duri. Una mentida és l'homenatge que un fa a la persona que aprecia i estima, o a la que segueix i respecta, o al desconegut o a l'indiferent. Reflexionem-hi. Quantes baralles un no s'ha estalviat gràcies al petit miracle d'una mentida a temps? La mentida és com la medicina que dóna la mamà al seu fill malaltó i que aquest s'empassa amb aquella fe, amb aquella seguretat de què el guarirà dels seus mals. Una mentida pot comfortar una persona que dubta de la seva imatge, insegura d'agradar. Una mentida pot evitar l'enuig de la persona estimada que es pregunta perquè has arribat tard. Una mentida afalaga el fill que acabar d'embrutar un paper i creu que ha fet una obra d'art. Una mentida relaxa el malalt que encara confia en recuperar-se. Una mentida pot estimular el maldestre a la feina a persisitir en el seu propòsit de millora. La mentida és el nostre maquillatge verbal, és la llibertat de decidir com són les coses, la veritat sol ser rígida com una cotilla, freda com els murs de les sales de tortura de la Inquisició. Molta gent diu la veritat perquè els agrada fer mal, els torturadors solen dir la veritat del que els espera als torturats per angoixar-los i atemorir-los, els que odien la seva parella confessen la seva infidelitat per tal d'humiliar-la, de veure-la patir, i així deixar de fer-ho ells, descarregant de culpa la seva consciència. Caldria que ens preguntéssim, què és la veritat? Sabem allò què és una mentida, però la veritat... Qui té el do de saber què és exactament la veritat en una realitat que és polièdrica, diversa i canviant?
Jo, ara i aquí, em confesso mentider, crec en les virtuts de les mentides, m'agrada exagerar quan explico un relat, inflar-lo, deformar-lo, perquè de vegades la realitat, per si sola, pot resultar pansida i trista. Fins i tot em menteixo a mi mateix, i ara, acabant aquest coi de discurs em pregunto, no m'estaré mentint reconeixent tanta virtut a la mentida?

Adjectius

2006-06-28T11:16:00.000+02:00

Adjectius

Els adjectius són una mena d'animals esquius que comporten un munt de maldecaps. De vegades tens la necessitat d'estampar un adjectiu a algú, o a alguna cosa, saps de quin mot es tracta perquè ja l'has usat en una altra circumstància, i l'adjectiu en qüestió, aquell que és l'apropiat i únic per aquella situació, no compareix. Per què són tan seus i malparits els adjectius? Què hem de fer davant d'una situació tan compromesa? Utilitzar el diccionari no serveix de res, seria com , -havent perdut el número de telèfon d'un amic-, prémer números aleatoris per veure si ensopeguem amb la combinació desitjada. Tampoc paga la pena de buscar en el diccionari de sinònims, en cas de pèrdua d'adjectius un no s'aconforma amb un sucedani, vol l'original i genuí adjectiu perdut. Algú molt enamorat, gosaria d'anar amb l'amiga de la seva estimada`perquè l'objecte del seu desig no està disponible? No.
Ahir volia qualificar l'actitud d'una persona i per molt que m'esforçava l'adjectiu no compareixia. Em venia al cap immoral, però no, l'actitud d'aquella persona no era immoral, el que era immoral era l'actitud de l'adjectiu. Perdut i indignat com jo estava, i després d'intentar oblidar-me del tema tot i buidant una ampolla de Muscadet vaig decidir no usar mai més l'adjectiu en qüestió, tot i que n'ignorava l'identitat estava convençut de què en aparèixer el reconeixeria. Avui finalment l'he trobat, allò que et lleves, estàs esmorzar i de cops, hops! a la segona glopada de cafè l'adjectiu que se't presenta: impúdic. Vaig comunicar a l'impresentable adjectiu la meva intenció de no usar-lo mai més, que ja se'n podia anar a qualificar a qui vulgués, que amb mi no hi tornés a comptar. Però noi, ell res de res. Els adjectius són així, tu ja els pots dir que se'n vagin a pastar que quan es presenten ja no els pots fer fora. I què coi fots de bon matí amb un adjectiu que arriba tard i que orfe d'um mot a qui qualificar, et va rodant pel cap fent-te la guitza? L'únic remei a tan angoixosa situació és trobar-li una parella al nostre erràtic adjectiu. I heu-me aquí, desesperat per trobar-me en una situació que pugui qualificar d'impúdica, o amb algú que sigui impúdic o impúdica i que em permeti lliurar-me d'aquest coi d'ajectiu. Ajudeu-me!!

2006-06-16T17:37:00.000+02:00

Temperatures i termòmetres

La temperatura és una de les mesures més inexactes que existeixen, fet i fet, no t'informa de gairebé res. El nivell de temperatura té poc a veure, a més, amb la sensació de fred o de calor. Jo he estat en mànigues de càmisa a zero graus a dos mil metres d'alçada i abrigat fins el coll a 10 graus a l'hivern a Barcelona. Si els graus que marca un termòmetre no ens poden informar amb claredat de si patirem fred o no, de què serveix aquest estrany artilugi de messura? La sensació de fred i de calor va lligada a d'altres factors, a més de la temperatura, principalment el vent i la humitat. Els meteoròlegs parlen llavors de temperatura de xafogor, per tal d'expressar d'alguna manera que, tot i que el termomètre no marqui una temperatura exagerada la sensació de calor és més alta.
Però la imprecisió de la mesura va més enllà d'aquest aspecte més vulgar i planer de sentir fred o calor. Avui estava parlant amb un amic meu físic que em deia que havia vist arribar termòmetres fets a Alemanya, el paradís de la precisió, que en obrir la caixa on anaven embalats( Un ambient comú, doncs, a tots ells) marcaven temperatures diverses. No n'hi havia cap que dones la mateixa temeperatura. Com s'explica això? No cal filar tan prim. convido a qualseol que llegeixi aquestes notes que es passegi per la seva ciutat i comprovi quina temperatura donen els termòmetres aquests que pengen de farmàcies i d'altres establiments: jo he pogut observar lectures de temperatura en un mateix carrer que diferien més de 8 graus. Els meteoròlegs, conscients de la variabilitat de la presa de mesures de temperatura, tenen protocols per tal de llegir els termòmetres en unes condicions estandar: el termòmetre ha d'estar a l'ombra, a una alçada determinada del sòl, cobert en una caixa o estació. És per això que quan donen la temperatura afegeixen que ha estat presa a l'ombra. Per que no donen la temeperatura que fa al sol? Tenen por que ens acollonim de la calor que fa? Forma part d'algun pla malèfic destinat a enganyar-nos?
Les dues escales de temperatura més usades al món, els graus celsius i els farenheit, tenen uns origens ben galdosos. El senyor Celsius va posar un termòmetre a aigua congelada i, després, en aigua en ebullició i, en acabat, va fer 100 ratlletes entre una mesura i l'altre, per això d'aquests graus se'n diuen centígrads. Avui sabem que l'aigua no bull exactament a 100 graus i que l'aigua, segons la seva salinitat tampoc congela exactament a zero graus. Per contra, el senyor Farenheit ho va fer una mica més complicat: com que no tenia cap pot a mà per fer bullir aigua va posar-se el termòmetre a l'aixella, i a aquesta mesura que correspon a la temperatura corporal d'un home anglosaxó de mitjana edat i sa, li va posar el valor de 100. Amb aquestes dades a la mà convertir de graus Farenheit a Celsius és un d'aquells exercicis de patiment que no desitjo a ningú. Pel que fa als graus Kelvin, els que utilitzen els científics, dir que, aquest, sií que corresponen a una situació encara més inversemblant. Zero graus Kelvin és l'anomenat zero absolut, una temperatura que tant sols es dóna en el buit però que no es pot mesurar perquè de poder fer-ho el nostre buit deixaria de ser-ho.
La temperatura no tant sols és una variable deifícil de mesurar, si no que és difícil d'interpretar i, encara més d'analitzar. És per això que, tot i que d'una forma ben intencionada, els expert en clima ens adverteixen que la temperatura mitjana de la terra s'ha apujat un grau i mig en aquest darrer segle. I com ho saben? Per què amb uns elements tan estrambòtics com els termòmetres i les escales que representen que amb dificultat i errors ens malinformen a diari de la temperatura que fa, algú pot creure que algú pot calcular quan ha pujat la temperatura en el darrer segle? És més.. Algú pot arriscar-se a pronosticar quan s'apujarà en els propers cinquanta anys? Els qui ho fan són valents i molt agosarats.
Jo puc dir que, en acabar d'escriure aquestes notes estic més calent que abans de començar tot i que em temo que a molts, la lectura d'aquestes ratlles els pot deixar ben freds.

2006-05-22T19:23:00.000+02:00

El temps, una arma de destrucció massiva

El temps és com una arma de destrucció massiva que actua de la mateixa manera que ho fa el sulfúric vesat damunt una superfície de seda. I això no afecta tant sols al nostre aspecte exterior, que déu n'hi do també, sino a les nostres idees, afanys, certeses i d'altres galindaines.
El temps, però, és un concepte que, tot i que l'experimentem a diari, és força punyetero de definir. No sé qui coi, penso que era un sant, deia que sabia el que era el temps fins que li preguntaven, llavors no sabia com explicar-lo. La simple lògica ens diu que sense temps no hi hauria abans, ara ni després. I què? Viuríem en un teòric, permanent i immutable ara. És el que els cristians i els musulmans, (que s'assemblen com dues gotes d'aigua), entenen com la divina eternitat davant la caduca vida terrenal.
El temps és elàstic perquè el dilaten les passions, deia Marcel Proust, que durant centenars de pàgines intenta reconstruir el passat a partir de les cendres de la memòria.I és cert, perquè tothom és conscient que percebem que el temps no corre quan esperem amb delit alguna cosa, i que corre com mil dimonis quan tenim un termini per acomplir un propòsit difícil. Però llegint a Proust un pot percebre que el passat és tan real com el present i que l'únic problema és saber com materialitzar-lo.
I els que entenen de temps, els físics, diuen coses que trastoquen les nostres concepcions més arrelades: el temps és una dimensió molt semblant a l'espai i afirmen que el passat, el present i el futur són igualment reals i, fins i tot, prefixats d'antuvi. Això hauria de donar carta blanca a la credibilitat de sibil·les, pitonises, quiromàntiques i bruixotes de tota mena que, tot i semblar embaucadores, podrien estar més a prop de la veritat física del temps que els sesuts incrèduls que pensen que el futur no es pot predir. El futur es pot predir, perquè en el futur hi passen coses que funcionen amb les mateixes lleis que en el present. Sabem, per exemple, que la desintegració d'un àtom radioactiu segeueix una pauta immutable: podem predir amb exactitut matemàtica quina cara farà un àtom determinat dins de x anys.

Puc predir que Barça i Madrid quedaran igualats en nombre de copes d'Europa, la copa d'Europa desapareixerà i Europa mateix també.

El nostre Sol té una vida determinada pel balança d'heli i hidrógen i sabem amb certesa que dins d'uns cinc mil milions d'anys deixarà de lluir. O sigui el futur, d'alguna manera, ja està escrit. I si ja està escrit, si tot ja està determinat, per què coi hem d'estar preocupats? Jo, que ara i aquí puc afirmar que tinc dots endevinatòries, puc predic que en un futur llunyà el Barça i el Madrid tindran el mateix número de copes d'Europa, que la copa d'Europa desapareixerà i que, fins i tot Europa mateix deixarà d'existir. Repto a qualsevol a contradir aquesta predicció del futur.

2006-05-13T18:09:00.000+02:00

Progressar per fugir

Ja fa alguns dies reflexionava sobre el motiu que impulsa una gran part dels homes a treballar sense descans, perquè no ens duguem a engany, n'ha d'existir algun de motiu perquè dia a dia ens trenquem les banyes enlloc d'estar-nos estirats damunt l'herba contemplant el paisatge.
Per tal d'entendre el sentit del treball pot ser bo reflexionar sobre els altres éssers vius, per exemple en uns de més petits, els bacteris posem per cas. En un laboratori de microbiologia es fan conreus de bacteris en unes capses anomenades de petri. Dins la capsa hi ha un caldo de cultiu fet comúnment d'un extracte d'algues anomenat agar-agar. Doncs bé, En aquestes capses s'inoculen bacteris per tal que creixin, perquè formin colònies. Si deixem la capseta uns dies en unes condicions òptimes de temperatura, veurem que creixen colònies i que, amb el temps, acaben ocupant tota la superfície de la capsa. El límit d'aquest creixement és, òbviament, els recursos que proporciona el caldo de cultiu, quan aquest s'acaba la nostra simpàtica colònia de bacteris se'n va a prendre pel sac.
La Terra és la capsa de petri de tots els éssers vius que hi pul·lulen inclosos, naturalment, nosaltres. Com a espècie espavilada que som, tendim a ocupar tot l'espai habitable possible i a consumir tots els recursos al nostre abast, una mica com fan els bacteris de la nostra capsa de petri i la majoria d'éssers vius. En el muntatge fotogràfic de sota podem veure la Terra de nit, amb tota la llum que generem quan estem a les fosques.

Veiem que encara hi ha moltes àrees del planeta on hi ha poca llum (la qual cosa no vol dir en tots els casos que no estiguin habitades, si no que estan menys desenvolupades) i d'altres que n'estan infestades. Aquesta mateixa fotografia dins de, posem cent anys, de ben segur que ens mostrarà una terra amb molta més llum a tota la seva superfície. Per resumir direm que el risc de que el nostre creixement acabi amenaçant la nostra supervivència és ben real. Els recursos no són infinits i molts d'ells no són substituïbles.

Em preguntareu què coi té a veure tot això amb el treball frenètic i el progrés,doncs paciència que ja hi vaig.
Tornem als éssers vius d'aquest planeta. Les espècies d'aquest planeta tendeixen a fer el que fan els humans, ocupar tot el territori que estigui al seu abast, amb el límit que marca les seves pròpies condicions i les interrelacions amb les altres espècies. En un àtol enmig del Pacífic hi creixen palmeres perquè un coco ha viatjat arrossegat pels corrents marins fins arribar a la platja de l'illa coral·lina. La vida tendeix a expandir-se per tots els mitjans possibles fins un límit, el límit del nostre planeta. Però és clar, pels homes, aquest no és pas un límit. Podem desenvolupar la tecnologia suficient per portar la vida fora del nostre planeta, per expandir-nos pel nostre sistema solar i, més tard, per la resta de la galàxia. Aquest és el sentit del progrés tecnològic de la nostra societat, estem preparant les condicions per poder expandir-nos, per això treballem com a rucs, perquè, sense ser-ne conscients, gairebé d'una manera instintiva - de la mateixa manera que no són conscients les abelles d'un rusc quan van composant una arna- estem aixecant els fonaments d'una civilització capaç de sortir del seu propi planeta, estem fabricant un coco que ens porti en una illa llunyana. D'aquesta manera no tant sols ens garantiríem l'existència com a espècie més enllà de la Terra, si no que acompliríem una missió extra, que de ben segur està coodificada genèticament, expandir la vida i les altres espècies de la Terra fora del nostre planeta.
No us heu quedat més tranquils ara que ja sabeu perquè treballem sense parar per sous ridículs i soportant el pes d'hipoteques abusives?

2006-05-06T11:05:00.000+02:00

COMENTARIS

Ja podeu fer els vostres comentaris sense necessitat de donar-vos d'alta al blogger.
Animeu-vos!!

2006-05-05T18:11:00.000+02:00

Fer-se vell és una putada

La única manera d'evitar l'envelliment és el suicidi.
Avui algú em parlava dels avantatges de fer-se vell. Avantatges? Quins avantatges? Qui pot trobar que fer-se vell aporta algun avantatge? Fer-se vell és un procés degeneratiu que acaba inevitablement amb la mort, que comporta una progressiva pèrdua d'elasticitat, de força, de memòria, de discerniment, d'autonomia, de salut i un llarg i interminable etcètera. No ens duguem a engany, això és fer-se vell. Hi ha, però, qui troba avantatges o motius de satisfacció a tot i, com no, també a la vellesa. S'argumenta que un, en fer-se vell, guanya en experiència i saviesa. Fals. He conegut vells savis i experimentats i d'altres de rucs i sense cap mena d'experiència. La'experiència i la saviesa no són patrimoni dels vells, això és un tòpic enganyós i trampós. Hi ha joves de 20 anys que han viscut més i més intensamnet que alguns homes de 80. No, els vells no són pel fet de ser vells ni més savis ni més experimentats, tot i que hagi vells savis , encantadors i experimentats.
Convido a tots els que troben avantatges en fer-se vells a què visitin una residència de la tercera edat i comprovin allò que és evident, que fer-se vell és un procés, per desgràcia, penós.
Hi ha qui ingènuament creu que existeixen mesures paliatives per tal de retrasar l'envelliment: l'exercici físic, fer treballar el tupí, relacionar-se. La veritat és, però, que la única mesura paliativa pel que fa a l'envelliment és el suicidi. El suicidi és un acte que et permet parar en sec el procés d'envelliment i decidir,de forma lliure i autònoma no convertitr-te en una cafetera.

2006-05-04T18:51:00.000+02:00

Enamorar-se és una animalada

Tant de bo que un dia trobem un medicament que ens vacuni contra l'amor

L'amor, enamorar-se, és un dels maldecaps més importants amb què una persona normal s'enfronta al llarg de la seva vida. L'amor és el vestit transcendental amb que vestim un dels més forts dels nostres impulsos, l'impuls sexual. No seré jo el primer en afirmar que l'amor és confusió dels sentits, pertorbació del comportament, inestabilitat emocional, propensió a fer el ridícul, font inesgotable de problemes, itot provocat per causes químiques, un desequilibri hormonal capaç de fer-te fer i dir coses que en condicions normals no faries. I no parlo d'oida, sé de què parlo, jo l'he fet molt el ridícul.
El millor que té l'enamorament és que després d'un temps raonable s'acaba, es dilueix, s'atempera en el pitjor dels casos. Després de passada la tempesta un pot descansar de tant fer la mona per agradar l'altre, i això, no ens enganyem, és bo.
Podran els metges guarir-nos de l'enamorament algun dia? Trobaran un injectable, bevible o tòpic capaç de protegir-nos o vacunar-nos d'aquesta epidèmia rosa?
És ben veritat que amb un medicament com aquest s'acabarien, entre d'altres coses, per exemple les cançons que tenen l'amor com a tema central i únic, les novel·les roses, les gòndoles de Venècia, la premsa del cor i els psiquiatres. I què? Ara mateix ja hi firmaria.
El Bes que es donen els dos enamorats que encapçalen aquesta parrafada el va pintar Klimt, ja fa una colla d'anys. Ella té els genolls a terra, i l'escena, tot i que pugui respirar erotisme, té molt de tràgica, de sucumbir davant d'una cosa que no pot ser pas bona. No ens enganyem, besar és una cosa que amb moderació pot estar bé, enamorar-se és una passió que forma part de la infància de l'home, i hauríem d'intentar, en aquest sentit, ser ja una mica adults.

2006-05-02T17:33:00.000+02:00

Fills

Aquests són els dos meus nanos. Encantandors, intel·ligents, destres, simpàtics, ocurrents i únics. No se m'assemblen gaire en l'aspecte la qual cosa és una sort per ells i per mi mateix. Això de la semblança, pels qui ja puguin estar pensant malament, no té res a veure amb la genètica. Creure que els fills han d'assemblar-se als pares és del tot irracional, és una afirmació que es dóna com a certa i que ara i aquí em proposo desmentir. Els fills acaben assemblant-se als pares per un efecte pur i dur de localització. Posem un exemple. Són iguals les unes a les altres les sardines d'una llauna? En principi no, per regla natural, i a menys que es tracti de sardines clòniques, totes les sardines són diferents. El fet és, però, que dins la llauna acaben agafant totes un mateix aspecte, constrenyides com estan en un espai antinatural. És el que els passa a les botifarres quan s'envasen al buit, que queden planes. És que ho són de planes les botifarres? No, però ho semblen a causa del polietilè que les envolta. Els fills els passa una cosa semblant. COnstrenyits dintre la rigidesa de la llar, els fils acaben assemblant-se als seus progenitors. Sabem que l'educació és una mena de repressió, i la repressió causa en els fills la mateixa impressió que a una sardina la llauna.
Per això puc proclamar ara i aquí que els meus fills no se m'asemblen, i no se m'assemblen perquè els he educat en llibertat, és més, perquè he fet el possible per no educar-los, perquè he passat d'ells. Per això no se m'assemblen i n'estic ben orgullós d'afirmar-ho.

2006-04-27T18:34:00.000+02:00

Treballar no dignifica l'home

Treballar és un càstig diví, una plaga de la qual en tenim referències bíbliques, de quan ens van expulsar del jardí de l'edèn, del paradís perdut. Durant centenars de milers d'anys l'home no treballava, caçava, recol·lectava, i feia quatre invents amb pedres, pals i pells, però treballar, el que entenem per treballar, no. La revolució del neolític va ser el punt d'inflexió a tanta felicitat, conrear la terra suposava un enorme esforç, treure les males herbes, llaurar, sembrar, segar...Des de llavors que no hem parat i cada cop treballem més. Amb quina finalitat? No vull dir la finalitat de poder tenir cobertes les necessitats bàsiques, la casa, l'alimentació, el lleure, si no quina finalitat última empeny a tota la humanitat a treballar, i a fer-ho cada cop en un entorn més competitiu i més bèstia? Tinc una teoria al respecte, pel que fa a un destí comú de la humanitat, un propòsit al nostre progrés frenètic però d'això ja en parlarem un altre dia.
La realitat és que per ser competitius molts hem de treballar més de 8 vuit hores diàries, a més a més de destinar un temps a formar-nos i a reciclar-nos, perquè l'entorn labora és canviant i a la que et despistes et quedes fora d'aquesta roda.
Treballar menys i que no es noti és un art que pocs dominen. Aquests individus que aconsegueixen tan alt propòsit haurien de ser exemple pels altres. TReballar poc, vol dir produir menys, ralentitzar el creixement desorbitat del nostre consum de recursos i d'energia, alentir el progrés, que comporta més canvis, i la possibilitat de no adaptar-s'hi i perdre la feina.
Escaquejar-se és una actitud solidària i progressistaEls mandrosos, els penques, els que s'escaquegen, ajuden en termes relatius i absoluts a frenar aquesta mena de suicidi col·lectiu que significa el progrés. Imitem-los i propaguem-ne el seu exemple.

2006-04-26T11:59:00.000+02:00

Per què corro?

Quin sentit té córrer? M'ho pregunto perquè cada matí vaig a córrer una hora i ben bé encara no sé perquè ho faig. El fet és que no puc deixar de fer-ho, i si córrer és més fort que la meva voluntat ha d'existir algun motiu fort perquè corri. Córrer desgasta les articulacions, fa suar, t'empasses els fums dels vechicles i et deixa els peus fets pols. La foto que encapçala aquesta entrada demostra el sacrifici que suposa córrer: va ser la darrera marató celebrada a Barcelona, 42 kilòmetres i escaig corrent, per arribar en unes condicions lamentables. Anava corrent i al kilòmetre 25 el cos deia que ja era hora que ho deixés, però no vaig poder, no vaig tenir voluntat per deixar-ho.
És veritat que córrer té alguns beneficis per la salut i que et manté el cos en una certa forma física, però aquests no són en el fons els motius, crec, pels quals la gent corre. La gent corre, jo corro per la mateixa raó que ho han fet els humans i els animals des dels albors de la història d'aquest planeta: corren per fugir d'algun perill. La qüestió radica en saber quin és aquest perill exactament i, la veritat, no se me n'acut cap. He arribat a la conclusió, doncs, que corro perquè estic fugint, tot i que, per fugir, s'ha d'anar a un punt per arribar a un altre de diferent, i jo surto de casa per tornar a casa, els trajectes que faig comencen i acaben sempre al mateix lloc. Té algun sentit fugir per tornar al mateix lloc? És possible que, sense adonar-me'n, aquell perill genèric que fa córrer a les bèsties el tingui jo a casa? És possible que ni jo mateix sigui conscient del perill que m'amenaça, que tants sols el meu subconscient ( a mi m'agrada anomenar-lo inconscient, i ja sé de què parlo) tingui clar quin és el perill del qual m'escapo cada matí a les set en punt?
Atabalat per aquests dubtes he pensat a preguntar a d'altre gent que corre el per què ho fan. Però, coi, costa de parlar amb algú que també corre, i que sol anar o més de pressa o més a poc a poc que tu, o en direcció oposada. En les cares de la gent que cada matí corren diagonal amunt fins el parc cervantes de vegades intueixo una resposta, el rostre indica moltes coses i un rostre torturat per l'esforç encara més. Però és tant sols una petita indicació, una idea fugaç sobre els seus motius reals que no puc acabar de materialitzar. Des d'aquí demano que si alguna de les persones que cada matí corren en la mateixa àrea que jo, i em reconeixen i tenen una resposta als meus dubtes, que facin un esforç i m'aturin, que m'aturin i m'expliquin perquè corren ells. Els estaré eternament agraïts.

2006-04-25T18:39:00.000+02:00

Ja he tornat del dentista amb el queixal arrencat. EL sistema d'extracció d'un quexial no ha canviat al llarg dels segles: has d'obrir la boca i t'introdueixen unes alicates amb les quals t'estiren l'element curcat fins que surt, a les bones o a les males. La diferència fonamental és l'anestèsia, però la tecnologia és cavernícola: un dentista arrencant un queixal és com un ferrer traient els calus ddel ferratge d'un cavall. En acabar i amb la boca paralitzada per l'anestèsia i per la gasa que tapa el buit deixat per la peça perduda, la dentista et cus a preguntes. Considero que deu ser una mena de broma típica de dentistes, la de fer parlar un pacient que amb prou feines pot articular un sí. Després es deuen partir el cul rient i imitant els sons guturals que un és capaç d'articular en aquestes circumstàncies. El tema dels dentistes és, a més, una història sense fi. No és com anar a fer una hipoteca, que signes un dia i ja estàs llest de per vida. Aquí no, aqúí una visita n'implica sempre un altra, són gent que sembla que no acabin d'enllestir mai la feina: treure els punts, fer una higiene, preparar una corona... EL llistat és interminable i car. Del dentista no cal mai acomiadar-se, perquè, en un temps breu, el que trigues a recuperar-te de la clatellada monetària que suposa la visita, tornes a veure'l. Els dentistes tenen bon ull amb això, intueixen com està la teva economia, fan un càlcul ràpid i patapam: al cap de tres setmanes o u mes ja hi tornes a ser.

2006-04-25T08:10:00.000+02:00

Vaig al dentista a treure'm un queixal i no puc evitar fer-me una pregunta: quina relació hi ha entre la medicina i els dentistes? Vull dir que un dentista és un metge peculiar, un facultatiu que en acabar la consulta sol fer-te un pressupost per adobar-te els pinyos que et fa venir esgarrifances. No m'imagino un cardiòleg presentant-te un pressupost després de detectar-te una cardiopatia, dient-te quins models de vàlvules et pot implantar. Abans els queixals els arrencaven els barbers i avui en dia, els seus hereus, els dentistes tenen molt de perruquers i poc de metges.
Hi ha, però, una cosa que, en general, sí que tenen en comú dentistes i metges: tracten els pacients com si fossin criatures. Aquesta mania està més estesa entre els enfermers/es. Tinc quaranta anys llargs i fa tres dies, en la consulta d'un dentista vaig fer-me una radiografia. L'infermera m'anava dient que posés la maneta en uns agafadors, els peuets rectes, que no bellugués la careta... Et tracten com un nen o com un idiota?
Els pacients hem de començar a reivindicar els nostres drets, i el primer de tots hauria de ser rebre un tracte d'adults.

2006-04-24T19:56:00.001+02:00

Començo aquest bloc de notes manifestant el meu inútil enuig per tot allò de previsible que tenen/tenim els humans. Trobar un punt de singularitat en el compartament d'algú sembla de vegades una feina impossible (com trobar-lo en un mateix, no ens enganyem). No ens posem, però, tràgics, tot i que som gairebé idèntics els uns als altres, cara cara amb un mateix davant del mirall al matí podem resultar més còmics que dramàtics. Com que és el primer dia, i prou feina que he tingut en complimentar tots els formularis, ho deixarem aquí. Em pregunto si hi sabré tornar a aquest blog que, a última hora, és el meu.